El fantasma unitari i secular d’Espanya (1908)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) a 'La Veu de Catalunya' (21-XII-1908). En les eleccions de 1907 va guanyar Solidaritat Catalana, formada per Lliga Regionalista, Partit Republicà Democràtic Federal, Unió Republicana, Centre Nacionalista Republicà, carlins i independents. Avui (12 h) al cementiri de Sant Gervasi hi ha la trobada anyal de l’Ametller Florit en record del poeta i periodista Joan Maragall.
Ara s'ha tornat a veure ben clar l’eix de la política espanyola. Fixeu-vos bé en quins són els que s’han alegrat de l’últim èxit electoral de Barcelona, i quins són els que se n’han entristit. A una banda i l'altra hi veureu gent de tots els estaments socials, de tots els colors polítics, de tota mena de pensar en totes les coses divines i humanes... menys una. Quina és? És la qüestió social? No: a una banda i l'altra hi ha rics i pobres, nobles i plebeus, amos i treballadors, gent de ploma i gent d’espasa i gent d’església. És la forma de govern? Escolteu els monàrquics que criden "visca Lerroux!"; mireu els republicans combatre republicans, carlins ajudar alfonsins, cortesans del Rei cortejar els caps de la demagògia. Doncs ¿què és això que parteix a tanta gent semblant i n’ajunta de tan diferent i destria tan bé els dos bàndols, amb tal atracció que ningú resta fora de l’un o de l’altra, amb tanta passió com no era capaç ja de moure-la a Espanya cap qüestió social ni política, ni cap qüestió de llei, ni rei, ni estat, ni Església? Ah!, és una cosa que és més que cada una d’aquestes, perquè és l’ànima de totes elles juntes: és una qüestió d’essència; és la qüestió de: "Què és Espanya?" Ja ho veieu, a Espanya no n’hi pot pas haver una altra de més forta, comprensiva i apassionada. És la qüestió d’ésser o no ésser, de vida o mort. Espanya ¿és un sol poble o un agregat de pobles?, ¿és un círcol amb centre o és un joc d’atraccions de centres diferents?, ¿és un astre o un sistema d’astres? Tota la nostra història és posada aquí en qüestió, i ens hi juguem no sols el present sinó el judici de tot lo passat, i sobretot la immensitat de lo que està per venir. [...] Quan els nostres enemics diguin –com deien quan nosaltres havíem perdut una trinxera– “hoy es un día de gloria para España”, nosaltres hem d’estar amatents a preguntar-los: "Per quina Espanya?" Ells diran pomposament: “No hay más que una”. I nosaltres de seguida: "Sí, la nostra". I el dia que ells perdin una altra batalla, sapiguem dir també pomposament: "Avui és un dia de glòria per a Espanya". Nosaltres no ho hem sabut dir prou això, i ells se’n prevalen, perquè sembla que no hi hagi més Espanya que la d’ells, essent així que, en realitat, no hi ha més que la nostra. La d’ells és un fantasma històric: la nostra és l’única realitat vivent, suplantada per aquell fantasma; i si aquesta realitat, trencant l’encís, mou un braç de carn i, alçant la túnica de boira, l’espectre es queixa i diu: "Ai!, que em trenqueu un braç!", lo que hi ha és que un braç trenca la boira. "Ai!, que em desmembren!". I és tot un cos viu esforçant-se en deslliurar sos membres al través del fantasma. Aquesta és avui tota la política espanyola: un cos viu que vol deslliurar-se del fantasma secular que li usurpa la llum del sol i la figura. Solament que, com això ha començat només per un braç perquè en lo demés del cos l’encís de mort hi dura encara, sembla que lo fantàstic sia el braç i lo viu sia el fantasma. Per això quan el deseiximent s’atura un punt, el fantasma unitari encara diu: “Hoy es un día de gloria para España”... Pobra Espanya, aquesta! [...]
