Fe en l’home

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsUna dita com la d’Ibsen, que anant pel món no veia mai cap home sinó només ventres, caps i mans, val avui igual i més que aleshores. La frase acusa una bona càrrega d’idealisme i de misantropia. Amb el seu punt de retòrica. Ara, en la nostra època multitudinària, la cosa resulta més grisa, més prosaica, però també més punyent. Perquè els anys i els afanys, a l’endemig, en un expandiment a escala planetària, han permès de conèixer més amplament i més a fons la misèria de l’home, el seu mal, les seves deformitats. La societat civilitzada, sobrepoblada, apareix com mai plena d’homes que, en rigor, no ho són. Homes que enduts simplement pels instints, pels interessos materials, per la inèrcia dels problemes, viuen massivament una vida esquifida, coquina, maquinal, ja no diguem irracional, mínimament humana. Sense vincles reals i cabals amb els valors suprems de justícia, de llibertat, de veritat, de dignitat, d’amor, noms massa sovint esgrimits, només, amb vista al profit propi, individual o de grup. Hi ha refinaments que encara fan més aguda la perversió. És trist, però cal reconèixer-ho, confessar-ho: a cop d’ull l’home, falsificat, si no activament fals, no inspira fe. Costa de creure en l’home. Tal vegada, més que creure en Déu -el bon Déu de la teodicea ingènua, estilització primària del Déu vivent, del Déu desconcertant, inconegut per tanta munió d’ateus, si més no suposats. I això, quan cal partir no solament de la base que la fe plena en Déu comporta la fe en les possibilitats de l’home, sinó també del principi que la fe en el bé de l’home, creat a imatge i semblança divina segons l’expressió de la Bíblia, és en definitiva una condició indispensable de la fe ben autèntica en Déu. Dins d’aquesta visió, d’antuvi tan feixuga, tan trista, es fa agrair qualsevol gest que evidenciï, malgrat tot, la bonesa de l’home. Que, si l’home és més dolent que ell no es pensa, també, ben mirat, pot ésser més bo que no es creu. Així, el nostre temps deu tanta de gratitud a Joan XXIII, no tant per allò que va fer, o que va dir, com perquè, a l’arrel de tot, obres i paraules, va creure talment en Déu que esdevingué capaç de creure, i de fer creure, en l’home. Aquestes reflexions m’han estat suggerides per l’actitud d’Alfons Carles Comín, netament humana, solidària, en el seu testimoniatge cristià. Sobretot, quan davant l’indult es proclama objecte impremeditat d’un tracte de favor. I precisa que la seva llibertat no tindrà tot el sentit sinó unida a una mesura general com la d’una amnistia que ell mateix sol·licita, amb les altres persones i institucions, per a tots els companys que continuen empresonats. L’amistat i el respecte no poden impedir-nos de donar-li gràcies perquè homes així, que n’hi ha, ens revifen i ens abranden la fe en l’home.