18/2: D’Amer a la Gran Via

Hi ha qui pensa que tapar un problema fa que el problema deixi d’existir. Per tant, es tracta de prohibir, de censurar, de no deixar parlar, de tancar televisions, de desmuntar i escapçar institucions, d’arrencar pancartes i esborrar pintades per aconseguir invisibilitzar els problemes, i per tant donar-los per resolts. Vas a Amer i arrenques uns llaços grocs en una plaça buida i, màgia, ja no existeix la indignació pel judici als presos polítics. Tajani ha comprat la teoria: si prohibeixes parlar a algú, les seves raons s’esfumaran. Però els problemes de fons, que neixen d’un estat d’opinió molt generalitzat i tenen causes objectives (discutibles, però sòlides), no són tan fàcils de tapar. La gran virtut de la manifestació de la Gran Via, i del seu èxit indiscutible, és recordar a tothom que el problema que s’ha intentat tapar encara és ben viu. Que ni l’empresonament dels líders independentistes ni l’aplicació en el seu moment del 155 ni l’amenaça de tornar-lo a aplicar encara més dur han dissolt el problema de fons. Es va triar contra aquest problema la via de la repressió, que és la de la invisibilització. Ja fa dies que dura. I el problema ni desapareix ni es fa més petit. A Amer i a la Gran Via, la remor persisteix.