25/2: Parlament

PER A UN POLÍTIC, no deu haver-hi res pitjor que ocupar un lloc en el qual no creus, que t’és desagradable, que no t’interessa per a res. Ser l’alcalde o el candidat a l’alcaldia d’una ciutat que t’importa un rave. Representar o aspirar a representar els electors d’una circumscripció on fa dècades que no poses els peus i que no sents com a teva. Ser diputat en un Parlament que no entens per què carai ha d’existir, que penses que no representa cap mena de sobirania. Hi ha diputats al Parlament de Catalunya, per exemple, que no creuen en el Parlament de Catalunya. Que els sembla un lloc sense cap interès, sense cap poder, i el poc que té encara el troben excessiu. No creuen que representi la sobirania del poble català, perquè no creuen que existeixi el poble català. Se’ls reconeix perquè tenen unes ganes boges de marxar-ne per anar a un lloc que sí que els agradi, a un Parlament que els sembli de veritat, encarnació d’un poder real. Mentre han d’estar al lloc que no els agrada, fan patir una mica. Es nota que s’ho passen malament. Condemnats a estar-se en un lloc que els sembla sobrer i pesat, hi estan tan incòmodes que prefereixen actuar com si no fossin en un Parlament. Com si fossin en una altra mena de lloc. Un plató de televisió, posem per cas.