Aquests dies es compleixen sis mesos de l’inici del segon mandat de Trump a la presidència yankee. És només una vuitena part del total, però la sensació és d’una agonia infinita. La hiperexposició mediàtica i virtual de Trump ens esgota perquè ja ens ha envaït, ja forma part de la nostra quotidianitat. No són tècniques noves, però sí les més poderoses per articular un feixisme en plena era digital, perquè s’exerceixen des del gran laboratori digital que és l’administració Trump. Monopolització de mitjans i xarxes; desmesura carismàtica del líder; control i vexació massius de la dissidència; denigració del rival polític i, sobretot, una prevalença de l’escenificació de l’acció per sobre de la reflexió i el debat. No són paraules al buit, sinó la suma d’exercicis de micropoder que molts viuen i vivim dia a dia.
Divendres passat, en un tranquil centre d’art de l’Empordà, conversava amb una històrica comissària d’art novaiorquesa sobre la situació del seu país. Mostra un profund malestar. No vol tornar-hi, em diu des de Madrid, on resideix des de fa 15 anys per assegurar-se que el seu fill no hagués d’estudiar en un país on tries entre una educació excel·lent i caríssima, o mediocre i en alguns estats indecent. M’explica que uns amics seus, que anaven a visitar-la aquest estiu a Espanya, finalment no emprendran el viatge per la por que el pare de la família –d’origen llatí– no pugui tornar a la llar on ha criat i educat els seus fills. Apunt: el pare té la Green Card (permís de treball) des de fa anys.
Res de nou. Un amic i company d’escriptures periodístiques ha fet el trasllat a Espanya remotament, advertit pels advocats que al tornar a Nova York perillava després que es posicionés, durant els aldarulls de l’any passat a la Universitat de Colúmbia, obertament en contra de l’extermini comès per Israel a Gaza. Un altre mèrit per no deixar-lo entrar podria ser el llibre que vam coescriure i editar, amb entrevistes a pensadors, acadèmics, juristes i altres figures rellevants sobre un fenomen avui global que fa sis anys només vam conjecturar com a “símptoma”.
Abans-d’ahir em retrobo amb un admirat professor català als Estats Units. Fa mesos que ha tornat a Barcelona definitivament, després d’acordar una jubilació anticipada. No té previst tornar al país que li va donar feina i una vida plena durant quasi trenta anys, ni tan sols per reparar els danys a la casa que un tornado va afectar fa mesos. Mesos després d’un missatge meu, m’escriu una antiga col·lega de l’Ohio State University, on vaig donar classes del 2017 al 2020. És un missatge breu, que traspua tristesa i fatiga. Em fa entendre que les coses estan canviant, i molt, a la universitat. Harvard s’ha endut els titulars en la lluita contra l’administració Trump, però són més de 50 centres universitaris els que són objectiu públic, i les Big Ten –les deu universitats públiques del centre del país, entre les quals hi ha Ohio State– són clau per a la reconquesta del discurs sobre la nació. No és casual que JD Vance en fos alumne.
Aquesta contínua enemistat respon, segons l’exprofessor de la Universitat Yale Jason Stanley, al decàleg feixista: tancar fronteres i prohibir la dissidència interna. Igual que el gran teòric de la llibertat i la democràcia Timothy Snyder, Stanley ara ensenya a la Universitat de Toronto. Han fet les maletes del seu propi país cap al país germà del nord, farts de veure amb els propis ulls el que han teoritzat sobre els autoritarismes i el feixisme al llarg de grans carreres acadèmiques. Autor dels clàssics Com funciona la propaganda (2015) i Com funciona el feixisme (2018), Stanley publicava Erasing history: How fascists rewrite the past to control the future (Footnote Press, 2024) mentre Donald Trump accedia per segona vegada a la presidència amb una agenda i mètodes prefeixistes. Al llibre descriu amb concisió el “mètode feixista”: 1) crear un projecte nacionalista; 2) fer del govern un règim autòcrata; 3) colonitzar la ment tot negant l’educació; 4) reescriure la història; finalment, 5) passar de la fase supremacista a la feixista.
Els professors marxen perquè tot indica que la penúltima fase ja està assolida. Els dies de l’excepcionalisme americà s’han esgotat.
Nascuts fruit d'una revolució, els Estats Units sempre s'han considerat un país de ciutadans units per uns valors comuns: l'individualisme, l’antiestatisme i l'igualitarisme. Aquesta ideologia –observa Seymour Lipset a El excepcionalismo norteamericano, una espada de dos filos (Fondo de Cultura Económica, en anglès a WW Norton, 1996)– ha definit la seva societat i, sobretot, n’ha determinat els límits del debat polític. Tot es podia discutir en el passat excepte la llibertat, el veto a l’autocràcia i la superioritat del poble sobre qualsevol líder polític. Així ho recordaria Abraham Lincoln al seu breu però famós discurs de Gettysburg, Pensilvània, l’any 1863: “Els Estats Units són una nació concebuda en la llibertat i dedicada a l’assumpció que tots els homes són creats iguals” i amb la missió de ser “govern del poble, pel poble i per al poble”. Res més lluny de la realitat d’avui.
Miro la data de publicació d’aquest llibre que a tants nord-americans va molestar: 1996. És simptomàtic que Lipset l’escrigués quan el país ja vivia una primera onada de dretes molt forta i una crisi moral inèdita causada pel pànic a perdre l’hegemonia econòmica en mans del llavors triomfant Japó. Substitueixin països asiàtics i la música de la crisi moral d’avui i poc canvia la cosa. Pel camí, poc s’ha fet. El resultat és un país que en el passat tothom volia visitar, on els investigadors volien estudiar, que produïa imaginaris de vida utòpics, ara convertit en una locomotora sense fre, una fera ferida que transmet l’odi i l’arrogància de qui agonitza. Crida més fort que mai, però ho fa amb la ceguesa de qui no veu la realitat del present i s’entrega als miratges que uneixen passat gloriós i promeses incomplibles de futur.
