La visió de l’administració Trump no inclou alternatives al possible fracàs de la seva política. Des de 1945 el poder dels EUA ha estat basat en les forces pròpies i també en l’ajuda d’un món en què el 90% de les transaccions internacionals es fan en dòlars i les eines culturals de més gran impacte –llengua, cine, TV, música, xarxes– estan dominades per sobre del 50% pels EUA. El poder dels Estats Units estava basat, i encara ho està, més en la cooperació que en la coerció.
Si la política del president Trump persisteix en destruir tot el que fa atractius els EUA, això els porta a un escenari en què seran temuts o odiats. El seu poder es reduirà significativament perquè la suma de punts positius enforteix i la de punts negatius afebleix. El que és negatiu té entropia intrínseca. Com diu l'analista de relacions internacionals Kori Schake, els EUA van pel camí de ser massa brutals per ser estimats o massa irrellevants per ser temuts. El camí de ser massa brutals el té obert i el practica –Gaza–, el de ser temuts no els serà fàcil, però quatre anys de Trump el poden fer possible. Qui és imprevisible desperta més inquietud i prevenció que temor. És més fàcil passar de l’estimació a la irrellevància que de l’estimació al temor.
Aquests camins són llargs, però històricament acaben passant factura, perquè la generalització del sentiment contrari uneix els antics amics en una aliança d’adversaris. Al segle V aC, la preponderància d’Atenes va crear una coalició al voltant d’Esparta que va acabar amb l’imperi. Ningú tenia el poder marítim d’Atenes, però no en va tenir prou i la derrota a Sicília va ser el principi del final.
Als inicis del segle XVIII Carles XII de Suècia va provocar una coalició antisueca que va tenir conseqüències profundament negatives: va deixar de ser una potència de primer ordre.
Cent anys més tard, França es va posar Europa en contra i, malgrat la genialitat i la component de modernitat que suposava l’administració napoleònica, va ser derrotada i va passar a ser un estat més a Europa. L’hegemonia va ser britànica durant els 150 anys següents.
Els EUA necessiten els seus aliats, però Trump considera que són una càrrega i els tracta a voltes amb absoluta desconsideració. Les reunions al Despatx Oval, amb imatges retransmeses per televisió, de les visites de Zelenski i de Ramaphosa no són de les que generen confiança.
Des de 1979, els EUA han necessitat la Xina i Rússia per fer efectiu el bloqueig comercial a l'Iran, i encara ha estat incomplet. El president Trump s’ha alineat més amb Rússia que en la defensa d’Ucraïna, però la posició de la UE li impedeix acabar el conflicte com voldria... que és oblidant Ucraïna.
Quant a la Xina, els EUA voldrien restringir el comerç de certs productes i materials en l’àmbit de les indústries digitals, però sense la col·laboració del Japó i Holanda aquest bloqueig no pot ser efectiu. Si els EUA volen confrontar-se amb la Xina de debò, necessiten tots els seus aliats. Però estan fent la política contrària i, quan les solucions tradicionals fallen, els mateixos aliats es busquen alternatives.
Avui el 51% dels europeus consideren Trump un enemic d’Europa. El canceller Merz va declarar: “L’administració americana actual és indiferent respecte a Europa. La meva prioritat serà reforçar Europa tan ràpid com sigui possible de manera que puguem assolir la independència dels EUA”.
En un estudi fet per l’ASEAN, l'Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic, a Indonèsia, Tailàndia, les Filipines, Laos, Vietnam, Malàisia i Cambodja, s'ha capgirat en pocs anys el percentatge d'un 60% pro-EUA i un 40% pro-Xina en quatre àrees –“política i diplomàcia”, “militar i seguretat”, “comerç i economia” i “afinitat cultural, soft power”.
Trump està catalitzant l’evolució del món cap a una multiculturalitat que abandona el domini cultural econòmic i militar dels EUA perquè el força cap a un camí alternatiu. La palanca dels aranzels, que té més de demostració política que d’efecte econòmic, està contribuint a promoure aquest canvi.
Al març, el Japó i Corea, els dos aliats més propers dels EUA a Àsia, van tancar un acord trilateral de lliure comerç amb la Xina. Això demostra que la voluntat dels EUA de mantenir una influència determinant a Àsia s’afebleix.
Trump vol fer els EUA més forts a dins per tenir una projecció més gran a l’exterior, però l’allunyament dels aliats i les conseqüències en termes d'inflació d'una política d’aranzels no ben planificada, juntament amb la manca de previsió en política econòmica, ha introduït una inestabilitat als mercats que tindrà conseqüències en el lideratge dels EUA al món i en l’estabilitat del dòlar com a moneda de referència.
Qui posaria la mà al foc perquè Trump no farà saltar, qualsevol dia, l’acord comercial entre els EUA i la UE? Hem dit des d’aquestes mateixes pàgines que la negociació amb els EUA ha de ser en el pla comercial –què em dones tu i què et dono jo: comparem-ho–. Els EUA volen que les seves empreses tecnològiques puguin operar a la UE, cosa que no pot donar-se sense un acord equilibrat; és, doncs, un acord important per a ells. La pressa és mala consellera, i ja hi ha estats membres que protesten. Equivocar-se des de la feblesa és un doble error.
Als EUA li calen polítiques de llarg termini i negociacions estables i no contingents, però això és exactament el contrari de la política de Trump en els darrers mesos. La confiança dels altres es perd amb facilitat i rapidesa, recuperar-la és difícil i llarg. Aquestes són les alternatives que l’administració hauria de tenir preparades i a l’abast per si la seva política actual d’imposició a tots i per tot li falla. Ni ho sap ni vol saber-ho, perquè ho considera innecessari, però no ho és.
