30/04/2021

Feixisme o llibertat

3 min
Associacions de veïns de la localitat de Rivas, a Madrid, convoca un acte per netejar "el virus del feixisme" abans de les eleccions del 4-M.
Disponible en:

No ens lliurem de pandèmies. Encara no s’ha acabat l’horror del coronavirus que ja un altre horror apunta a l’horitzó. L’amenaça feixista, que fa uns anys que va agafant gruix al món, aterra també a casa nostra. No semblava possible: a Europa el feixisme va ser vençut fa 75 anys, poques persones vives el poden recordar i pot ser una temptació per als joves, una ideologia forta, que els il·lusiona. A Espanya el feixisme va desaparèixer fa només uns 45 anys; moltes persones el recordem com un malson que va espatllar gran part de la nostra joventut, i sabem que cal combatre’l per tots els mitjans; crèiem, doncs, que el nostre era un país amb suficients anticossos encara actius. És cert també, però, que no va ser vençut i anorreat com a Europa, que les arrels no van ser arrencades com hauria calgut. I, per tant, hi ha un cert terreny adobat on comencem a veure que pot arrelar de nou, pel cop de vent mundial que l’escampa.

El feixisme és una pesta mortífera. Parlar de mort, en relació al feixisme, no és una imatge literària, és una descripció del panorama que ens planteja. Recordeu: Viva la muerte”, “Los novios de la muerte” i altres disbarats similars, acompanyats, ben entès, de mort real. Es pot pensar que els brots actuals a què estem assistint no són equivalents al feixisme del segle XX: en tenen tots els símptomes, les amenaces de mort apareixen immediatament, la voluntat d’imposar-se per la força hi és present des de l’inici. I, evidentment, la democràcia i la llibertat són les seves primeres víctimes: hem vist, en la campanya de Madrid, que s’han hagut de suspendre els debats. Fora les paraules, substituïm-les per armes, el terreny en què se senten més forts!

Com sempre, els feixistes s’apropien de símbols democràtics i fins i tot d’esquerres per seduir i enganyar la bona gent. Els falangistes van escollir la camisa blau fosc, perquè era un color entero, neto, serio y proletario”, segons vam haver d’aprendre a la nostra infància. Ara la presidenta madrilenya ha plantejat el dilema “comunisme o llibertat”. La contraposició és ridícula, el comunisme, utopia del segle XX, ha desaparegut al XXI com a opció política disponible. Quant a la llibertat, estimada llibertat, qui es podria resistir a la seva invocació? La llibertat s’ha convertit, en els darrers temps, en una paraula clau per a la dreta. Però, què entén, aquesta gent, per llibertat? 

Com tots els conceptes importants, la llibertat ha tingut moltes interpretacions; la més freqüent, però, correspon a la idea que una persona, un grup humà, un poble, pugui controlar al màxim possible la seva vida, sense imposicions externes. Per tant, com una situació que té relació sobretot amb la capacitat de cadascú per decidir com vol viure, amb conseqüències no damunt els altres, sinó damunt un mateix. La llibertat ha estat fonamentalment una reivindicació dels oprimits i, per tant, va de bracet de la igualtat, per evitar que el poder s’acumuli. Fa temps, però, que el concepte de llibertat és interpretat d’una altra manera: ara és invocada per exigir poder fer allò que em sembli, i això exigeix sovint destruir els límits que les societats han anat confegint per evitar els abusos, els espolis, les imposicions dels forts damunt els febles. La llibertat de la dreta és: no m’imposeu cap norma, tinc dret a fer tot allò que vulgui, sense mirar les conseqüències. Llibertat d'abaixar els salaris, si puc; llibertat de corrompre polítics, si puc; llibertat d’augmentar els lloguers, si puc; llibertat d’explotar dones com a prostitutes, si puc. Llibertat de mentir, si em convé. I així el llarg etcètera que coneixem, que s’ha convertit en una amenaça constant per a la nostra civilització, i que es contraposa a una igualtat que la dreta considera inacceptable, precisament perquè la igualtat exigeix posar límits als privilegis. 

Aquesta forma de llibertat és la que reivindica la senyora Ayuso, més enllà de la possibilitat d’anar a un bar a prendre una canya. Aquest és el concepte de llibertat que ven la dreta ara a tot el planeta i que sedueix tanta gent: fora normes incòmodes, tornem a la selva i que guanyi el més fort! Sense adonar-se que trencar les normes que amb tanta dificultat han construït les societats com a element civilitzatori implica que la gran majoria hi perd, que el poder i la riquesa es concentren d’una manera salvatge i que, justament, allò que es destrueix és la llibertat de tots i totes, cada dia més subjectes a l’ordre que imposen uns quants. 

Pot ser que a Catalunya algú tingui la temptació de creure que aquesta evolució ja ens va bé, que si Espanya es col·lapsa en traurem algun benefici. No siguem il·lusos: el feixisme ho destrueix tot; hi ha hagut una tendència a menystenir l’adversari, amb els resultats que coneixem. I, a més, tampoc Catalunya està lliure que s’escampi entre nosaltres la nova pandèmia. 

Marina Subirats és sociòloga

stats