25/02/2022

La fi d’un feminisme

3 min
Manifestació del dia de la dona a Barcelona.

Un amic m’envia un fragment de les bases d’una convocatòria laboral per part de l’Ajuntament de Mérida. Tenir una discapacitat d'entre el 33% i el 64% atorga 0,5 punts addicionals; tenir-la d'entre 65% i el 100% n’atorga 1; “ser dona” n’atorga també 1. Buscant la resta de les bases (que no he trobat) ensopego amb la notícia que fa un parell d’anys el Síndic de Greuges del País Valencià instava (infructuosament) l’Ajuntament de Xest a eliminar la clàusula que atorgava un punt addicional a les dones en el concurs de provisió d’una plaça de psicòleg, pedagog o psicopedagog, adduint que en aquestes posicions les dones són majoritàries.

Aquests casos em porten a la memòria la meva segona experiència com a estudiant als Estats Units, a mitjans dels anys 1990, en una de les universitats més prestigioses del món. Els alumnes érem sèniors de l’administració pública “local i estatal” (o sigui, no “federal”), dels quals només tres estrangers; per posar dos exemples, una era la directora dels parcs naturals de l’estat de Washington i un altre el director de bombers del comtat d'Oakland. A més, vaig aprofitar per fer gestions amb el sector de les telecomunicacions, que aleshores bullia amb l’inici de la liberalització. Tot plegat va resultar enormement estimulant, però el que més em va impactar va ser la sorprenent constatació que, 130 anys després de la finalització de l’esclavitud i 30 anys després del triomf del moviment pels drets civils i de l’inici de la imposició de mesures per garantir la igualtat efectiva de les minories, la ferida racial supurava amb dramàtica intensitat. Algunes anècdotes em van deixar esborronat, de manera que no em va sorprendre que, en acabar la festa de final de curs, un company amb qui havíem simpatitzat –un jutge de Kentucky– m’insistís, amb la reiteració i l’èmfasi característics d’alguns borratxos, que calia eliminar la discriminació positiva a favor dels afroamericans perquè els estigmatitzava i condemnava els més febles a mantenir-se en la dependència. Era evident que pesaven sobre la seva consciència les moltes condemnes a presó que havia dictat i que el terroritzava haver de seguir fent-ho.

Tot plegat em va reafirmar en la convicció que la norma ha de ser la negació de qualsevol discriminació, i que les excepcions poden estar justificades, però només de manera transitòria. Després de tot, la igualtat constitueix un dels pilars de la democràcia liberal, i, per exemple, la Constitució declara emfàticament que “els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió...”

Aterrats a l’Espanya contemporània, ¿té sentit la discriminació positiva en favor de les dones? Després de tot, fa dècades que estan trencant sostres de vidre, i és inevitable que tard o d’hora se’ls giri en contra i generi el dubte de si la posició que ocupen es deu als mèrits o al fet de ser dona. No pretenc respondre la pregunta, només insistir que la discriminació ha de tenir data de caducitat.

En aquest context, assisteixo sorprès al sobtat debat entre el feminisme tradicional (ara rebatejat com a “radical”) i un feminisme emergent denominat “trans”, un debat que, com és habitual entre militàncies molt properes, té quelcom de caïnita.

Tot i que hi ha diverses qüestions de pes que els separen (entre elles la regulació de la prostitució i de la maternitat subrogada), entenc que l’acusació central que el “radical” fa al “trans” és que la difuminació de la relació entre gènere i sexe que aquest preconitza estaria dinamitant la possibilitat de mantenir les mesures de discriminació positiva que tanta eficàcia han demostrat a l’hora d’accelerar l’accés per part de les dones a posicions socials que els eren vetades. Després de tot, n’hi ha prou que un “home” es declari “dona” per passar a tenir dret als avantatges concedits a aquestes. El cas de l’esport és el que crida més l'atenció, però el feminisme “radical” hi detecta el principi de la fi de tot, incloent-hi l’accés a llocs de treball públics.

Una experta més “trans” que “radical” m’instrueix que això no significa ni de bon tros la fi de les polítiques de gènere, però m’ha d’acceptar que potser sí que la discriminació positiva estaria ferida de mort. Es podrà seguir protegint les persones amb fills petits, per exemple, però no serà possible, a la pràctica, seguir-ho fent a les dones pel fet de ser-ho.

Tot i que, per edat i per formació, la meva simpatia es decanta pel feminisme “radical”, haig de concloure que si el feminisme “trans” ha vingut per acabar (involuntàriament) amb la discriminació positiva en favor de les dones, els està fent un enorme favor. És molt fàcil dir que una protecció ha de ser transitòria, però l’experiència demostra que, a la pràctica, mai no es troba l’oportunitat de posar-hi el punt final.

Miquel Puig és economista