Fenosa, escultor del temps i la tendresa (1983)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDel discurs transcrit a l’Avui (24-XI-1983) que Alexandre Cirici-Pellicer (Barcelona, 1914-1983) va pronunciar sobre Apel·les Fenosa (Barcelona, 1899 - París, 1988) en l’acte de lliurament a l’escultor de la Medalla d’Or de la Generalitat (5-X-1982). La Fundació Apel·les Fenosa commemora els vint anys del museu del Vendrell, casa comprada per l’artista el 1958.
Apel·les Fenosa té una especificitat única, és un artista diferent als altres. La història de l’art contemporani és una història que la gent ha definit de vegades com la història dels “ismes”. Recordem que hi ha hagut l’expressionisme, el fauvisme, el cubisme, etc. I si plantegem així la història ens oblidem d’algun dels noms més importants del nostre segle, perquè si fem una història d’“ismes” se’ns escaparan Maurice Utrillo, Modigliani, Marc Chagall, per exemple, per dir artistes que no són de cap isme, i aquest és el cas del nostre amic Apel·les Fenosa. Ell té aquí la seva especificitat en haver seguit un camí; un camí que només és el seu camí. Llavors, davant l’activitat de la majoria dels artistes, veiem que segueixen les onades del temps -i això no és cap condemna, sinó un elogi-, però és un elogi purament objectiu. Evidentment, segueixen les onades del temps fins i tot quan van al davant del temps, i de vegades, surt aquell problema històric de sempre, el del poble i l’heroi. ¿És que l’heroi existiria si no hi hagués el poble? ¿És que el poble necessita l’heroi per a encarnar-se i els homes que el representen només perquè s’han posat davant de l’onada i són com aquella gent que navega amb el surf i que van a gran velocitat només per l’onada que els empeny encara que ells vagin al davant? Doncs bé, Fenosa no ha estat empès per res. Fenosa té el propi motor per ell mateix. [...] Ens hem plantejat quin era el sentit d’aquesta obra que precisament perquè se separa d’altres ha de tenir motor propi. Jo crec -i he fet un petit descobriment- que hi ha un valor que compta per sobre dels altres en l’obra de Fenosa i que és el sentit del temps. [...] Les formes privilegiades en l’obra de Fenosa són aquelles formes que expressen el pas del temps. Hi ha una gran abundor de lluïdeses que evoquen l’aigua, la flama, les boires, el tremolor de les branques, la presència contínua de formes que procedeixen del món de les coses efímeres, de les coses que passen, de les coses que només són un instant, perquè la posició d’un núvol no es repetirà mai, ni tampoc es repetirà mai la posició d’una branca; això dona un cert caràcter patètic a la seva obra malgrat que sigui dominada per la tendresa, però és que la tendresa també és evidentment el sentit de la qualitat efímera de la vida, perquè quan nosaltres mirem amb tendresa un fet natural, un paisatge o una persona que estimem, aquesta tendresa sempre és feta de la idea de la fragilitat de la vida. [...] Entendrir-nos és en certa manera adoptar una certa tristesa perquè és aquella sensació que tenim que els moments de felicitat de la vida són cauts, passen i no es repetiran mai més. [...]
