Els figurants
Durant el Procés, l’independentisme va estar a punt de bastir un nou consens sobre el futur del país. Si l’Estat hi hagués confrontat una fórmula que superés l’atzucac estatutari, és molt possible que hagués començat un debat que donés com a resultat una formulació no pas del 52% sinó del 75%. Però Espanya va reaccionar amb violència policial i judicial, i amb l’ajut de la premsa va vendre al món el fals panorama d’una Catalunya partida en dos, amb una meitat mirant d’“imposar-se” sobre l’altra, obligant els ciutadans a “triar entre Miró i Velázquez”, segons la delirant formulació de l’actual ministre de Cultura, quan en realitat l’únic que s’ha imposat és la força intimidatòria de l’Estat i les seves ramificacions. La “fractura” s’ha vist substituïda per una mena d’atonia col·lectiva, alimentada per la desafecció cap a les institucions i al dret de sufragi. Continuem vivint sota el mantell d’una Constitució desacreditada i un Estatut il·legal, i la societat civil ha decidit, com al segle XVIII, deixar la política per impossible, i centrar-se en recollir les restes del naufragi per assolir fites assumibles.
En aquest punt és on apreciem que el problema de Catalunya no és només el laberint identitari, sinó també la multiplicitat de visions i de projectes que s’eternitzen, perquè, malgrat tot, el país és ben viu i està ple d’individus, lobis o empreses d’idees visionàries, però també de gent amb una gran tendència a l’acció col·lectiva quan pressent que els seus interessos i, de vegades, els interessos generals del país estan sent arraconats. Catalunya és una societat horitzontal, en tensió permanent, amb una desconfiança secular cap al poder i amb una gran tendència a l’associació. Això ens converteix en una societat vital, però també una mica carregosa. Per això ens cal una política dialogant i generosa. És el que hauria de passar, per exemple, en el tràmit dels pressupostos de la Generalitat, on ERC i els comuns han de confrontar la seva proposta (que defineixen com a social i sostenible) enfront una aliança tàcita entre el PSC i Junts que defensa el creixement pel broc gros amb una ampliació mal enfocada de l’aeroport (teledirigida per Madrid amb ànims de no perjudicar Barajas), el monstre del Hard Rock, exemple de macroturisme insostenible, i infraestructures com el Quart Cinturó, que pot ser útil per a la mobilitat metropolitana però presenta molts aspectes discutibles. Tot plegat en un marc d’espaordidores expectatives mediambientals.
Un bloc (ERC, comuns) i un altre (Junts, PSC) presenten diferències legítimes. Però s’haurien de superar amb una certa dosi de sentit pràctic i fins i tot de fair play –recordem que ERC acaba de facilitar els comptes de Pedro Sánchez i d’Ada Colau–. Perquè és evident per tothom que el país necessita uns pressupostos.
Però no ens pensem que això definirà la Catalunya del futur: les grans decisions es prenen fora, i creure que podem tenir i defensar una estratègia pròpia de país –que era, cal insistir-hi, el veritable objectiu del Procés– no està, de moment, al nostre abast. Tenim problemes identitaris, tenim problemes de governança i de falta de sentit polític. D’acord. Però el nostre principal problema és l’absència de poder real. El nostre rol és el de figurants aplaudidors. És un paperot, però gent com Salvador Illa, Miquel Iceta i el provincianisme de corbata l’exerciran amb fervor el dia 19, quan Sánchez i Macron vinguin a Barcelona a firmar un tractat energètic que ens exclou de la taula dels adults. Sánchez el vol firmar aquí per demostrar que Catalunya ja està en pau. Domesticada. I obedient amb els qui, més enllà dels vots, la governen de debò.
Però bé, potser quan arribi aquest dia ja tindrem pressupostos.
