Els fills: controlar-los i controlar-se
Les notícies que parlen de menors que abusen sexualment d’altres menors, o que consumeixen alcohol o porros, o no dormen prou hores i esmorzen llaunes de begudes amb cafeïna, o assetgen els seus companys de classe, són notícies que parlen tant dels seus protagonistes com de nosaltres, els adults.
Per descomptat que hi pot concórrer el factor de la pobresa familiar, sobretot quan les mancances materials s’ajunten amb les culturals. I, esclar, la mateixa tecnologia que ha entrat com un tsunami a canviar les formes amb què ens relacionem socialment i que amenaça tot el mercat de treball té capacitat de passar per sobre dels educadors més benintencionats.
Però no podem convertir la realitat en una excusa. Educar vol dir acompanyar els fills en el camí cap a la seva emancipació, i per acompanyar-los cal estar-hi a la vora. Idealment per poder-hi parlar o per divertir-se junts, però també perquè només estant a la seva vora ens cridarà l’atenció un petit indici de canvi en el llenguatge, en el comportament, en la cursa de l’aprenentatge. A vegades, educar vol dir controlar, estar a sobre de les amistats, dels hàbits, dels gustos, sobretot per poder estar segurs de la conveniència de la nostra intervenció. No és que hi tinguem tot el dret, és que és la nostra obligació.
Controlar-nos també nosaltres. Perquè el que segur que no és educar és donar-los un mòbil per la pressió de “Soc l’únic que no en tinc”, compartir un porro perquè “No passa res”, o parlar desconsideradament de tot i de tothom. Perquè als fills se’ls s’educa (i deseduca) per imitació. Que vegin en el nostre comportament un principi fonamental que val totes les edats: com més llibertat, més responsabilitat.
