Una final de Champions particular

Hi ha temporades que el teu equip juga una final i no fas res de bo en tot el dia, i hi ha anys que les finals les juguen els altres i tu te les mires per la tele, distret per fora i incòmode per dintre, perquè els teus no hi són. És el cas de demà dissabte.

Però fins i tot per a molts aficionats que ens interessa més el Barça que el futbol, la final de la Champions de demà al vespre també té alguna cosa de personal. Recorda la implicació amb què vam acabar vivint el Mundial, quan desitjàvem que per fi Messi assolís, també, el títol de campió del món amb l'Argentina.

Hi ha un paral·lelisme exacte. Ni a Messi li calia el títol per ser considerat el millor futbolista de la història ni Pep Guardiola necessita guanyar la Champions per ser considerat un dels millors entrenadors de tots els temps.

En primer lloc, perquè la Champions ja l’ha guanyat dues vegades amb el Barça. En segon lloc, perquè el seu palmarès com a tècnic és de 34 títols en 15 temporades, 13 dels quals aconseguits en l’exigent mercat anglès. I, en tercer lloc, perquè la seva petjada en la història del futbol no només es mesurarà per trofeus sinó per l’obsessiu perfeccionament d’un estil que ha convertit el futbol dels seus equips en un devessall de joc alegre, creatiu i aclaparador. I a part d’això, la història del City modern l’han escrit uns quants catalans, amb Ferran Soriano i Pep Guardiola en els papers principals.

Però és veritat que, a més a més, avui hi ha una factura a punt de ser cobrada a tots aquells que no tenen res més a dir que Guardiola no ha guanyat mai la Champions sense Messi. Alguns corren per aquí, però la majoria són d’aquells a qui en Pep va desitjar bon viatge de tornada a Espanya després del 4-0 al Madrid. No li han perdonat mai totes les vegades que se’ls va repassar. Tant de bo avui se’ls acabi la cançoneta.