Al final Franco no era franquista
No en teníem prou amb esperar la vacuna de la marca que fos que ara posaran un còctel multimarca. No hi ha res com deixar passar una setmana perquè els experts et sorprenguin amb no sé quin estudi. Jo només compto les setmanes que em falten perquè em punxin i espero que siguin menys que més. Ho celebraré amb un còctel. D’aquells que mai sé què porten. Com les vacunes. De les marques només demano que siguin efectives. Com un bon rentaplats. Com l’ibuprofèn quan m’ha de fer passar el mal de cap i destrossar-me l’estómac. Com les jugadores del Barça, reines per un dia fins que l’endemà ja es torna a parlar del que interessa. O sigui, dels perdedors. Però els temes eternament reincidents són molt més inquietants que un partit de futbol. Tornen sempre quan menys els necessites perquè no desapareixen mai. Són la merda sota la catifa. La immigració pobra que no la volem enlloc i que va de platja en platja, de desolació en desolació. Perquè no hi ha voluntat política per resoldre la misèria del món en què vivim i quan s’encaixen les mans és per signar contractes de venda d’armament. Hauria de ser més senzill viure en pau que viure en guerra però trona novament aquesta violència sobre violència mentre personatges sòrdids es freguen les mans sense gel hidroalcohòlic. Se senten els plors de la cadència brutalment persistent de la franja de Gaza. Van canviant els rostres dels culpables mentre els cossos de les víctimes són la mort de tota la humanitat. Som una espècie capaç d’allargar fins als 100 anys l’esperança de vida i som una espècie capaç de fotre un tret a un nadó. Sembla que ens acostem al final d’una pandèmia i sembla que volem que la destrucció torni a estar exclusivament a les nostres mans. Els virus ja han tingut el seu moment. Ha estat tot massa temps aturat.
Mentre tot es posa al seu lloc de normalitat prescindible, els herois patris tampoc no han d’inquietar-se ni moure cap del seus ossos de les tombes perquè el Tribunal Superior de Justícia de Madrid considera que un carrer que es diu Caídos de la División Azul no contradiu la llei de la memòria històrica perquè no fa referència al franquisme. Només al nazisme. Amb aquesta conclusió trobo que ja triguen a anomenar la Gran Via madrilenya com a Paseo de Adolf Hitler. Però dubto que vulguin alguna idea que surti de Catalunya. Per si no fa prou gràcia el seu acudit, no el meu, tampoc consideren que un carrer que es diu Millán-Astray contradigui la mateixa llei perquè no està provat que el general participés en el cop d'estat del 36. Que Franco el nomenés després cap de l’Oficina de Premsa i de Propaganda no el fa sospitós de franquisme ni de la repressió del franquisme ni de les tortures del franquisme. Goebbels també va passar pel Tercer Reich de casualitat, com tothom sap. El que compta, però, és que Peregrina Millán-Astray, la filla, està contenta que els legionaris li hagin tornat el carrer al seu pare, fundador d’aquesta institució tan instructiva. Si a tot plegat hi sumem els 125.000 euros que el govern espanyol s’ha gastat de moment pel trasllat de Franco, ens donaria per a uns quants nínxols familiars a cadascun de nosaltres. No tinc present el preu del nínxol ara mateix però a Barcelona almenys sé segur que és tan car viure-hi com morir-s’hi. Així que potser ho deixo en singular. Però vaja, que, com sempre, ens surt a pagar. I avui no parlo de la monarquia. Directament, s’entén. Però potser em prendré un Dry Martini, el mateix còctel que diuen que beu la reina d’Anglaterra per acompanyar els àpats. I, posats a fer, abans que em vacunin. Per allò de la feina feta.
Natza Farré és periodista
