Finançar casos de pederàstia amb fons públics
Ha hagut de ser la premsa la que posi en evidència la inacció de l'Església catòlica espanyola davant les acusacions d'abusos sexuals perpetrats pels seus membres durant dècades. De fet, l'estat espanyol és un dels escassos països occidentals –juntament amb Itàlia– on encara no s'han fet investigacions exhaustives i processos de reparació de les víctimes. Avui, forçades per la premsa –El Periódico, l'ARA, El País–, s'han llançat diverses iniciatives que les associacions de víctimes consideren insuficients. La comissió parlamentària liderada pel Defensor del Poble n'és una: serà a porta tancada i aparentment sense poder coercitiu per obligar el clergat a col·laborar. Sembla que el poder de l'Església encara és capaç de subjectar bona part de la classe política. Ressona en aquest cas, com en altres de recents, el pacte de “no-agressió” amb el PSOE per poder tirar endavant una legislatura tranquil·la per aquest flanc.
Una investigació de diverses universitats ha denunciat la gravetat de la situació i les seqüeles que deixen aquests abusos. No hi ha xifres clares, però s'han corroborat almenys 614 casos i 1.264 víctimes –tot i que les estimacions incrementen aquesta xifra almenys en uns quants milers més–. En altres països, poden pujar a centenars de milers. Tot i que el gruix de les denúncies sembla concentrat entre els 50 i els 80, alguns d'aquests casos no tenen ni tres anys.
Bona part d'aquests abusos i violacions han passat en escoles, probablement la majoria. Un exemple significatiu podria ser el dels Maristes, on s'han destapat –segons les dades d'El País– 71 casos en 29 col·legis, d'un total de 54 existents. És a dir, a la majoria dels seus centres es produïen aquestes agressions i eren dutes a terme per professors que van arrossegar sospites durant anys. En moltes de les escoles denunciades, un cas habitual era el de professors que agredien sexualment tota la classe, amb diversos cursos a càrrec seu i que van estar durant anys en un o més col·legis. Els Maristes no són els únics, hi ha hagut casos als Jesuïtes, Salesians, etc.
No és massa aventurat considerar aquestes agressions com a "institucionalitzades", no només per la seva massivitat, sinó perquè quan hi ha hagut denúncies aquests casos s'han ocultat de manera generalitzada. La resposta habitual ha estat el silenci; com a molt, s'ha mogut el clergue de col·legi o de regió. L'habitual és que no s'hagin fet investigacions a fons i molt menys de forma pública. L'objectiu: preservar tant sí com no la imatge de l'Església per sobre dels drets de les víctimes –moltes arrosseguen seqüeles i problemes de salut mental greus–. La caritat cristiana ha estat aquí un precepte buit.
La secularització de la societat i l'ensenyament, que va ser part del programa més progressista de la II República, es va truncar a causa del cop d'estat. Franco va deixar en mans de l'Església l'educació de les elits mentre la pública s'encarregava de la resta. La democràcia hauria d'haver capgirat del tot aquesta situació. Malgrat això, un pilar fonamental dels acords subscrits entre Espanya i la Santa Seu durant la Transició va incloure preservar el finançament públic de les escoles religioses. Així neix la concertada, una veritable excepció a Europa –només té un sistema semblant Bèlgica–. La llei que la va emparar és del 1985, d'un govern del PSOE, per cert. Avui el gruix de la concertada segueix en mans de l'Església, que s'emporta la majoria del negoci, a canvi de molt poques exigències per part de l'Estat.
Si els col·legis religiosos finançats per l'Estat són una herència del franquisme, el poder de l'Església també. Amb aquest llegat enverinat d'escoles religioses va arribar fins a la democràcia l'obscurantisme en la seva gestió, que, com hem vist, és capaç d'encobrir els abusos generalitzats a costa de les víctimes. També hi ha hagut casos a la pública, però en qualsevol cas, no han estat massius i institucionalitzats com als col·legis religiosos. Però, sobretot, és molt difícil, per l'estructura de la pública, que es puguin amagar les denúncies de manera sistemàtica. Per tant, és inevitable que ens preguntem si potser hem estat finançant amb fons públics escoles on s'han encobert casos d'agressions i violacions a menors de manera reiterada. I si continuarem tolerant la impunitat d'aquests abusadors encara que vesteixin sotana.
