Florentino Fernández i les còmiques
L’humor ha de tenir un propòsit. I el propòsit, esclar, pot ser fer riure, que no és pas poca cosa. A partir d’aquí, cal calibrar el que en podríem dir cost moral de l’humor. A qui ferim, si ferim algú? ¿Al poderós que voluntàriament s’ha situat en una posició pública o bé al vulnerable? Florentino Fernández és el clàssic espècimen de còmic que confon humor amb burla. Fent de Crispin Klander, aquell perruquer gai que apareixia amb Pepe Navarro, va deixar grans aportacions a l’humor com “Jánder, besos de aire purooo, jánder, dame por el... ¡jarl! ” És a dir, una mala còpia de Chiquito empeltada de l’humor homòfob d’Arévalo.
Florentino Fernández ha parlat aquesta setmana d’humor i talent. En una entrevista a El Mundo, venia a dir que si contracten poques dones en el món de la comèdia és perquè no tenen prou talent. Aleshores s’embolicava en una disquisició en què -ho juro- acabava afirmant que a Dinamarca hi ha pocs humoristes perquè hi ha poques hores de sol. L’opinió es desqualifica tota sola, però permet la reflexió sobre la qualitat del sistema televisiu espanyol a l’hora de potenciar uns referents. Molts dels còmics més famosos han fet carrera aconseguint esquivar qualsevol mena de crítica al poder i sense deixar ni una trista reflexió mínimament interessant sobre la condició humana. I això va de Bigote Arrocet a Tony Moog, passant per la ditxosa Encanna i les croquetes de Martes y Trece.
Al costat, esclar, hi ha veritables genis trencadors o contestataris, des de Gila a Ignatius Farray, des de Faemino y Cansado a Miguel Noguera, però han estat -per entendre’ns- carn de La 2. I, sobretot en l’última fornada, han emergit un munt de còmiques a tenir en compte: Raquel Sastre, Antonia Triviño, Henar Álvarez, Paula Púa, Esther Gimeno, Asaari Bibang, Patricia Sornosa o Vera Montessori, per esmentar-ne algunes. I, a Catalunya, Charlie Pee, Oye Sherman, Ana Polo o Judit Martín tenen intel·ligència i talent. Algunes han assolit la projecció que mereixen; d’altres, no. I la majoria expliquen històries sobre situacions que han patit pel simple fet de ser dones a la recerca de feina que haurien de generar una reflexió sobre els mecanismes que determinen qui surt a la televisió (i presentat de quina manera).
Atribuir la poca presència de dones humoristes en els espais públics a res que no sigui la discriminació sistèmica és tenir un contacte molt superficial amb el món que t’envolta. I això no augura una comèdia de gaire altura, benvolgut Florentino.
I d’aquí plora la criatura. Perquè riure, riu poc.
