Segons l’enquesta anual de l’ICPS, el 52,4% dels catalans es mostren a favor de la immigració però dos terços en volen limitar l'accés, potser per l’efecte “agenda” provocat per l’enverinat debat polític. L’enduriment de l’opinió interna coincideix amb la tendència a afavorir les expulsions en altres països, una política que s’ha revelat fracassada. Durant el seu primer mandat, Donald Trump es va comprometre a deportar cada any 1 milió d’estrangers en situació irregular als Estats Units per acabar amb un terç dels 11 milions que s’estimava hi havia en aquell país. El balanç final va ser d’1,2 milions de deportacions formals (removals, amb ordre d’expulsió). Un fracàs, si es té en compte que es va veure superat per Obama (2.749.706 en vuit anys). Això s’explica per diferents motius: primer, perquè la política migratòria depèn de la cooperació entre les autoritats federals, estatals i locals, que, en molts casos –a les ciutats i estats santuari–, es van negar a col·laborar amb l’Immigration and Customs Enforcement, conegut per les aterridores sigles ICE, a banda de topar amb l’acció dels jutges i tribunals, i la inhibició de molts països emissors. El col·lapse del sistema va ser notable: no hi havia prou jutges d’immigració ni recursos administratius que evitessin els enormes retards en els tràmits.
Potser per això, l’actual administració Trump exhibeix una política paorosa: ha decidit enfrontar-se als estats i ciutats no afins (com Minneapolis o Los Angeles), ha augmentat el pressupost de l’ICE fins als 75.000 milions de dòlars (el pressupost de Defensa d’Espanya va ser d'uns 22.000 milions d’euros el 2024), ha construït presons com la dels manglars de Florida i ha tancat acords amb països com El Salvador de Nayib Bukele per empresonar centenars d’immigrants amb el pretext que pertanyen als càrtels de la droga. Tanmateix, el resultat de tot aquest esforç és que, a finals del 2025, més de 600.000 persones havien sigut deportades i 1,9 milions havien abandonat voluntàriament el país, segons el departament de Seguretat Nacional dels EUA. És a dir, Trump no ha aconseguit reduir la immigració irregular perquè aquesta no desapareix sota una catifa i perquè les causes que la provoquen són molt profundes: pobresa, violència física i institucional, canvi climàtic, desigualtats globals, etc.
Les polítiques dures només fan que desplaçar les rutes migratòries, i això les fa més perilloses i augmenta el risc d’extorsió, com hem comprovat al Magrib i a l’Àfrica subsahariana. Les deportacions massives impliquen, a més, un cost onerós en policia, tribunals, centres de detenció i vols de repatriació que supera els beneficis que podrien suposar per als autòctons en termes d’ocupació o d'una menor pressió sobre els serveis públics. I des de la perspectiva dels drets humans té un impacte nefast, en forma de detencions arbitràries i de separació de famílies, com s’ha vist en el trist cas del Liam, el nen de 5 anys detingut amb el seu pare a Minneapolis. Si tot plegat entra en conflicte amb els valors democràtics que diuen defensar els estats de dret occidentals, des del punt de vista de la cohesió social, les ràtzies indiscriminades augmenten la por i la marginalitat de les persones, que decideixen viure a l’ombra i evitar institucions públiques com hospitals, escoles i jutjats, fet que empitjora la seguretat i la salut públiques. En termes econòmics, les deportacions creen escassetat de mà d’obra en sectors clau com l’agricultura, la construcció, les cures, la distribució i l’hostaleria, cosa que provoca més economia submergida i inflació.
La Unió Europea, que viu actualment una deriva restrictiva, també ha experimentat el fracàs. El nou Pacte sobre Migració i Asil, que entrarà en vigor el 12 de juny, parteix del fiasco de la Directiva de Retorn del 2008, que intentava assolir un sistema comú i ordenat, tot i assumir que l’execució de les polítiques correspon als estats. Preconitzava el retorn voluntari i els processos administratius eficients, però no ha garantit el retorn efectiu a conseqüència de la manca de cooperació entre els estats membres i la manca d’acords de repatriació amb els països d’origen. Les ONG i els tribunals han denunciat tot sovint detencions perllongades i expulsions “en calent” sense garanties, com en el cas d’Espanya. Tampoc els mitjans han sigut abundants: Frontex patrullant amb vaixells o noliejant vols de retorn. El nou pacte reforma les polítiques d’asil i propugna un retorn més selectiu: no deportar més sinó millor, amb procediments més ràpids per prioritzar els casos sense dret a asil i una distribució equitativa de càrregues entre estats, obligats a contribuir en una solidarity pool a favor d’Itàlia, Espanya i Grècia.
Ja es veurà. Però disciplinar l’entrada d’immigrants, protegir els drets humans i repartir solidàriament les responsabilitats entre el nord i el sud serà complicat. Sembla una nova invitació a continuar amb polítiques migratòries híbrides que combinen mà dura i obertura: regularitzacions extraordinàries massives –com la de Pedro Sánchez, de la qual presumia dijous al New York Times– i, alhora, externalització del control en països com Turquia, el Marroc, Tunísia i Líbia. Perquè –es vulgui o no– cal acceptar el fet migratori en el nostre món global i desigual. Això no és incompatible amb contractar en origen o amb la cooperació al desenvolupament, malgrat els dilemes ètics que la relació amb alguns països pot suscitar, en forma de conculcació dels drets humans o de dependència de règims autocràtics.
