¿França, Espanya o Andorra?

Del reportatge d’Irene Polo (Barcelona, 1909 - Buenos Aires, 1942) a L’Opinió (22-VIII-1933). Aquell diari en l’òrbita d’ERC va enviar a cobrir unes tenses eleccions andorranes a la periodista més jove, perspicaç, vocacional i agosarada dels anys de modernització de la premsa catalana. El Consell General d’Andorra, forçat per una revolta juvenil, havia convocat per primer cop eleccions per sufragi universal masculí (fins llavors només podien votar els caps de casa). Avui és el Dia d’Europa, un univers que Polo en aquesta peça va focalitzar amb talent descriptiu d’inspiració cinematogràfica en un fragment geopolític que ens afecta.

Andorra endins. Hem vist molta gent. Molta. Hem guaitat el panorama d’aquesta petita revolució, tan important, des d’una munió d’angles. Això vol dir que hem vist i hem interrogat tots els protagonistes d’aquesta aventura d’Estat, que aquests dies s’ha apoderat de l’actualitat del món. Ens falta encara, amb tot, un dels primers personatges: el representant francès. Cal saber com explica França la seva irrupció armada i amenaçadora en un territori neutre i indefens, com veu la situació; què opina d’aquests rètols vermells que emplenen les parets de Les Escaldes, amb un crit d’indignació davant del fet extraordinari, que es produeix a Andorra per primera vegada des de 1800. La plaça d’Andorra la Vella, la capital del Principat, està plena d’aquesta gent estranya, que la gent mira amb ràbia, amb curiositat i amb una mica de badoqueria: els gendarmes francesos, aquests homenassos vermells, pesats, vestits de negre i blau, amb un casc de ferro i una porra, un matxet i un revòlver a la cintura. Ningú no n’havia vist mai cap, encara... Els homenassos llegeixen, sobre la paret, l’edicte del veguer francès. D’altres fan grupets i conversen, arrufant el nas sobre el bigotàs rossenc i mirant la boira de la matinada que corre encara per les puntes del Pirineu. Tots parlen català, un català ràpid, de nas, amb unes terminacions toves... ¿Occità? El comandant d’aquests policies n’envia un que ens acompanyi a casa del sots-veguer francès, resident a Andorra. És al costat mateix de la plaça. Darrere l’esquena massissa del gendarme, arribem davant d’una porta. El gendarme truca. –¿Monsieur Carbonell? Apareix un home alt, flac, amb un dit de cabell molt gris i un bigoti i una barbeta igual de grisos, aguts, jueus... –¿Què hi ha? ¿Què demaneu? –ens pregunta de pressa, en francès, mirant-nos penetrantment amb uns ulls petits, secs i tenebrosos. Li expliquem què volem, qui som.

–Seieu, seieu... –ens diu llavors–. Somriu nerviosament. S’agafa, ell també, una cadira. –Aquesta ocupació militar... –comencem dient. –Aquesta tramesa de policia, voleu dir! –interromp ell vivament–. Perquè fins ara no hem enviat a Andorra més que policia... Encara que hi puguem enviar tropes, també! –¿Tropes també? –remarquem nosaltres–. Monsieur Carbonell ens fita violentament, amb aquests ulls seus implacables. –Naturellement ! Nous sommes en Andorre, chez nous !” (Naturalment ! A Andorra som a casa nostra !) –replica–. Nosaltres objectem: –Bé, però, i el copríncep espanyol, el bisbe d’Urgell, ¿què hi pinta, aleshores?. El sots-veguer fa un intent de rialla. Creua la cama i fa un gest desentès i gentil. –Ah! La Mitra no és aquí més que per a perdonar els pecats d’Israel!... –Amb tot, ha intervingut en aquesta ocupació..., diem. –Sí, era necessari... Hem hagut d’enviar forces per tal d’arranjar la situació, que ja no es podia sostenir més... És precís vigilar la puresa i la llibertat absoluta de les eleccions que s’hi convoquen per al dia 31 d’agost. [...]