ABANSD’ARA
Opinió 26/01/2021

El franquisme després de Carrero Blanco (1974)

MARCEL NIEDERGANG 1974
2 min
El franquisme després  de Carrero Blanco (1974)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe la sèrie de reportatges que va publicar Marcel Niedergang (Evian, 1922 - París, 2002) a 'Le Monde' (8-I-1974) durant el mes de gener de fa quaranta-set anys. Aquest gran reporter havia arribat a Madrid d’enviat especial poc després del 20 de desembre del 1973, data de l’atemptat mortal contra l’almirall Carrero Blanco, número 2 del dictador Francisco Franco.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

[...]

Segons els seus íntims, el general Franco va reaccionar amb molta sang freda al conèixer la mort de Carrero Blanco, el seu més íntim col·laborador. “Todo está atado, y bien atado ”, va dir. Hi va insistir: “Nada debe cambiar... ”. Engripat, inquiet per la salut de la seva dona, Doña Carmen, molt feixuc, diuen, el Caudillo es va llevar el divendres per rebre al Pardo el vicepresident dels Estats Units, Gerald Ford, i el president del govern portuguès, Marcelo Caetano. A l’enviat de Nixon, que es va embadocar, per cortesia, davant les tapisseries de la sala de recepcions, el Caudillo va correspondre amb una broma. No era un home enfonsat aquell que el diumenge 30 de desembre del 1973 va llegir el seu missatge de fi d’any a la televisió. No era però un home inhibit del control directe dels assumptes de govern. El juny de 1973, l’almirall Carrero Blanco havia triat tot sol el seu equip de govern, tret d’un únic ministre: Carlos Arias Navarro, encarregat de la cartera de Governació a instàncies del Caudillo. Està clar que Arias Navarro, nomenat ara president del govern, ha optat pel mateix procediment. S’ha rodejat també d’homes que li són addictes i fets a la seva imatge: fidels al Caudillo, falangistes perquè no és pas possible no ser-ho, ben allunyats de les tradicionals lluites de clans, més tècnics que polítics, partidaris d’un ordre ferm i si fos possible just. Era ben bé una revenja de la remodelació d’octubre del 1969 conduïda per l’almirall Carrero Blanco i el senyor López Rodó, i que havia causat tanta irritació en diversos sectors del règim. Era també la confirmació del cop de fre donat el juny de 1973. La manera com es va remodelar llavors el govern estava motivada indirectament pel moviment violent de protesta del 7 de maig. El toc d’alerta havia estat sever. Milers de policies havien sortit al carrer i els brots d’indisciplina es multiplicaven. En aquest gener de 1974, com en el juny de 1973, cap portaveu notori dels ultres no ha estat convidat a dirigir un ministeri en el gabinet de Carlos Arias Navarro [cap de govern des del 4 de gener del 1974]. I el líder militar aparent de la dreta “dura”, el general Iniesta Cano, hauria de passar a la reserva en qüestió de tres mesos. A l’acomiadar alhora els tecnòcrates de la tendència López Rodó i els falangistes oportunistes de la línia Fernández Miranda, el nou president del govern ha donat esperances, però no pas certeses, als partidaris d’un nou ordre, més a prop dels “primers ideals” del Movimiento que dels “somnis evolucionistes” dels homes instal·lats progressivament en el poder des del 1959 per l’almirall Carrero Blanco.

stats