1 . DEFUNCIÓ. Unitat: aquesta ha estat la consigna que ha presidit els actes en memòria del president Suárez. Unitat, per uns instants, de la classe política, simbolitzada en les reiterades imatges de Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, malgrat que els seus rostres deixaven clar les poques ganes que tenien d’estar junts; unitat d’un país, altra vegada junt per homenatjar el president que va liderar la Transició; i unitat en la presa de decisions, a partir del mite del consens, que s’ha arrossegat durant dècades contra moltes evidències i ha condicionat el normal exercici de la confrontació democràtica. Aquesta sobtada santificació del president Suárez, després d’anys d’exclusió del sistema polític que va fundar, denota la necessitat que hi havia en el poder polític establert de trobar una icona per celebrar les virtuts d’un règim cada dia més degradat i proclamar la unitat de tots. La malenconia d’unes generacions que, davant de les frustracions del moment, busquen refugi en la memòria distorsionada d’aquells temps, ha completat l’operació, donant-li un cert aire de suport popular. Mai s’havia vist una llista tan llarga de polítics signant articles als diaris. Tots hi han volgut ser, com si el que no hi fos, per pudor -també hi ha polítics que en tenen-, quedés exclòs de la casta.
Però la realitat és difícil de subornar. I, a vegades, aquests actes d’autobombo institucional tenen un efecte contrari al que es buscava. La imatge del rei acomiadant-se de Suárez a la capella ardent, més que una icona del moment fundacional del règim, és el símbol del seu moment crepuscular. I si alguna cosa expressa amb contundència és que la renovació és urgent en un règim que ha perdut la capacitat d’escoltar i respectar el que la ciutadania vol i demana. La gran cerimònia de celebració del sistema en honor del seu fundador ha servit perquè es posés de manifest el contrast entre la capacitat d’anticipació de Suárez i el caràcter gris i burocràtic de la política actual. Suárez va prendre en un any un seguit de decisions d’alt risc que li van permetre agafar les forces reaccionàries a contrapeu i neutralitzar els que volien anar més enllà. Exactament el contrari del que passa avui, en què sembla que la millor estratègia és deixar que les coses s’empastifin. La sacralització de Suárez es gira contra els que l’han promogut. El president Artur Mas ho va insinuar i se l’ha acusat d’impertinència i de falta d’urbanitat. Cert que entre els catalans hi ha una ridícula tendència a mirar-ho tot des del mateix punt de vista (l’elefant i el problema català). Però, en tot cas, els que han mitificat Suárez no han entès la seva principal lliçó: a vegades cal desconstruir l’ordre establert per no perdre tot l’ordre establert. És el que ell va fer. L’homenatge a Suárez havia de ser la renovació de les promeses fundacionals del règim i es va convertir en la seva acta de defunció.
2 . GENT GRAN. Marine Le Pen ha tingut un bon resultat a les municipals franceses perquè, com diu Le Monde, és “l’única capaç de connectar amb les víctimes de la crisi, els oblidats de la globalització i els decebuts que van creure en els canvis del 2007 (Sarkozy) i el 2012 (Hollande)”. La democràcia està malalta a la vella Europa: per inadaptació a la globalització, per la pèrdua d’autonomia respecte del diner i per no creure en el poder de la gent. El problema no és que els ciutadans desconfiïn dels polítics, és que els polítics ni compten amb els ciutadans ni els reconeixen. El 61% dels joves francesos de 18 a 24 anys no han anat a votar. La democràcia no pot ser un règim de gent gran. Així, no té futur.
