El futurisme a París

És impossible que quedi sense un comentari meu aquesta notícia, que acabo de llegir en dos diaris de Madrid com a nota d'actualitat de dos corresponsals parisencs, en Gómez Carrillo i l'Ángel Guerra. Una nova escola acaba de ser fundada: el futurisme. El seu creador és el poeta francès Marinetti, italià d'origen. El nom de l'escola ja indica la seva tendència. Un dels corresponsals hi ha vist no sé quines estranyes relacions amb maneres divergents i antagòniques com Rudyard Kipling i l'essencialment preterista Paul Déroulède. En suma, la cosa és novíssima, i la designació, aqueix estrany mot de "futurisme", una veritable troballa. Decididament, no hi ha res com París per a llançar sobre el món l'espurna dels novells incendis. Des d'ara, naturalment, naixeran en les demés nacions (províncies franceses a la fi), principalment a Espanya, cursilíssimes imitacions de la flamant escola.

I ara... què us diré, amics meus? Catalunya continua essent ignorada. Quan el nom de futurisme, que ve a ésser la paraula meva i única, creació del qui això escriu, és entrada ja en el nostre lèxic corrent, hi ha encara corresponsals espanyols que la donen com una novetat, sols perquè un poeta parisenc, "cinc anys després" que jo, usa el mateix mot. No, senyor Ángel Guerra: aquesta vegada no hi haurà, certament, per part nostra, imitació. Aquest parisianisme que se'ns retreu als catalans, a semblança dels sud-americans, aquest "criollisme", com en diu l'Unamuno, és aquí invers. Si hi ha irradiació espiritual, els fets l'abonen en favor de Catalunya. I si ells, els castellans, mostren tanta gelosia a reivindicar les coses pròpies, just és que nosaltres, aquest cop, alcem la veu.

Per part meva, deixeu que apunti en aquest dietari la nova efemèrides: vet aquí el cas extrem del futurisme: adavançar-se cinc anys a la fundació del futurisme a París, capital del món...

Gabriel Alomar 1909