Gaza fa dos-cents anys
Malgrat la gravetat de la situació, l'interès mediàtic per Gaza declina. De moment sembla que, per sort, els plans erràtics de Trump per a la regió, inclosa la possibilitat d'una gran zona d'oci ubicada damunt d'un immens cementiri, s'han aturat. En circumstàncies com aquesta sembla que cal estar pendent de l'actualitat més frenètica per poder entendre alguna cosa. També cal mirar enrere, però, i no em refereixo precisament a la fundació de l'Estat d'Israel o a les successives guerres que aquest fet va desencadenar. Tinc la sort de posseir a la meva biblioteca de coses més o menys raretes la primera edició dels set considerables volums de la Correspondance d'Orient (1834) de Michaud i Poujoulat, bellament editada a París per Ducollet. Dit sigui de passada, les 3.000 pàgines de l'obra estan impreses en un paper més blanc que el de llibrets fets fa un parell d'anys. Si no vaig errat, no s'ha publicat mai en català ni en castellà, ni tampoc en anglès. En tot cas, la poden consultar online a la Biblioteca Nacional de França.
La Correspondance d'Orient és una obra epistolar que recull les impressions de Joseph-François Michaud (1767-1839) i Baptistin Poujoulat (1809-1864) durant el seu llarg viatge a l'Orient Mitjà. Les cartes combinen descripció, reflexió històrica i apunts força heterogenis. Van emprendre aquella incerta aventura amb l’objectiu de documentar el món oriental en un moment en què despertava un gran interès filosòfic i polític. També artístic, evidentment: la pintura romàntica està plena de fantasies orientalitzants. La mirada de Michaud i Poujoulat està marcada per la voluntat de preservar la memòria europea en aquelles contrades, sobretot en relació a la petja de les Croades. El recorregut inclou Grècia, Constantinoble, Àsia Menor, Síria, Palestina i Egipte, i cada volum se centra en una etapa diferent del viatge. Hi ha una detallada descripció de Gaza a la carta CXXXI, continguda al cinquè volum entre les pàgines 390 i 414. Algunes afirmacions criden l'atenció avui.
Una fa referència a l'heterogeneïtat ètnica de la zona: "A cap lloc de Palestina es veu una varietat tan gran d'indumentàries com a Gaza", inclosa la dels cristians ortodoxos que encara hi viuen (parlem de la dècada del 1830, quan la zona formava part de l'Imperi Otomà). La segona subratlla una suposada enemistat històrica, antiga i profunda, entre els descendents dels filisteus i els hebreus, que els autors consideren vigent: és la mateixa que descriu l'Antic Testament. Sorprèn també la rotunditat amb què es fa referència a la misèria del lloc: "Mai he vist tants captaires com a Gaza". En definitiva, fa dos-cents anys aquella part del món era, si més no segons Michaud i Poujoulat, qualsevol cosa menys idíl·lica, fins i tot si la comparem amb altres contrades de Palestina igualment pobres. El lloc, a més a més, està superpoblat i és insegur. La convivència interètnica no és gens bona, ni allí ni a Jerusalem.
En aquest sentit, em va sobtar una anècdota molt desagradable que apareix al final de la carta CIV, continguda al quart volum i datada el febrer del 1834. Poujoulat explica que quan era a Jerusalem se li va acostar un noi jueu i li va preguntar en italià si tenia notícies dels seus germans d'Esmirna o de Constantinoble. Mentrestant, un nen cristià ortodox d'uns deu anys li pregunta (en grec) per què es rebaixa a parlar amb un jueu. "Aquest noi no m'ha fet res de dolent", li respon Poujoulat. En uns instants s'apleguen altres nens ortodoxos i comencen a apedregar el noi jueu, que s'escapoleix de miracle (p. 339).
L'extens epistolari entre Joseph-François Michaud i Baptistin Poujoulat només és una gota en l'oceà de la llarga i densa història d'un territori habitat des de fa milers d'anys per cultures i religions molt diverses. En tot cas, mostra amb una certa claredat que algunes coses que avui s'atribueixen a fets històricament molt recents deriven, en realitat, d'inèrcies remotes que sovint no prenem en consideració. Aquesta connexió no legitima ni deslegitima res; simplement permet ubicar els fets un pèl més enllà del presentisme, les imatges descontextualitzades de les xarxes i el soroll incessant de comentaris generats a través de la IA i derivats del narcisisme ambiental. La Correspondance d'Orient serveix també per entendre'ns a nosaltres mateixos. Als occidentals, vull dir. Fa dos segles, Gaza, o l'Orient en general, tenia una funció de mirall, per descomptat distorsionat pels prejudicis de l'època (en aquell cas, del Romanticisme). Ara també tenim els nostres prejudicis (els de la postmodernitat paròdica), tot i que sovint no sabem veure'ls.
