La gran estafa dels lloguers

Existeix una nova cara de pànic, d’angoixa, de por. La cara d’aquells a qui se’ls acaba el contracte de lloguer en una ciutat on sembla haver desaparegut el dret a tenir una habitatge digne i a un preu raonable. Quan t’adones que per un pis de 15 metres amb una sola habitació, a la vila de Gràcia, es demanen 1.320 euros, constates que ens estan fent fora de la ciutat. Que nosaltres, amb els nostres sous de merda, no som el perfil desitjat per als qui volen enriquir-se i han fet del lloguer un luxe. La pesta s’escampa en un radi bastant ample més enllà de les ciutat i ja afecta també molts pobles. Ara si vols tenir un sostre i un refugi, en mínimes condicions, has de ser ric i has d’estar disposat a començar el procés amb un atracament en el qual hauràs de desembutxacar com a mínim 6.000 euros de fiança, primer mes de lloguer i altres històries que et colo i tu pagaràs perquè estàs desesperat.

Abans d’internet, quan buscàvem pis, o bé donàvem veus o bé buscàvem als anuncis del diari o bé anàvem directament a una immobiliària. I, fins aleshores, tenia prou sentit que les agències del sector cobressin al llogater una mensualitat del cost del pis en concepte del seus serveis prestats. Perquè aleshores els seus serveis eren molt menys qüestionables. Ara, a moltes ciutats, segueix sent el llogater qui paga aquest servei, però la tasca de les agències és molt menys important: l’usuari busca el pis per internet i, en el millor del casos, aconsegueix visitar el pis si no l’han llogat en menys de 24 hores. Fa una visita que no sol superar els quinze minuts. Si té sort, podrà fer-la amb relativa calma i privacitat, si no li tocarà fer-la en grup, intentant visualitzar la seva nova vida en aquell espai mentre un munt d’estranys -avui dia vistos com a rivals-, també fabulen amb la idea de quedar-se aquell pis. Per no parlar del que costa una habitació en un pis compartit. Tot plegat és per cagar-se en tot i cardar el camp a l’alta muntanya per no participar d’aquesta vergonyosa estafa.