06/03/2021

La gran majoria (del PIB)

3 min
La gran majoria  (del PIB)

PSC. ERC i els comuns s’apedreguen cordialment (qui tira pedretes, tira amoretes), impel·lint-se recíprocament a desfer amarres amb els seus aliats tradicionals. Però aquesta reciprocitat és asimètrica, perquè si entre els comuns i Junts hi ha una distància ideològica, entre ERC i el PSC hi ha un abisme emocional. I és un abisme que no fa més que eixamplar-se, gràcies a les provocacions de la Fiscalia. Els socialistes són els responsables que no hi hagi indults ni s’estudiï l’amnistia; que perilli el tercer grau dels presos; que la repressió arribi a la mesa del Parlament. I simultàniament, en una sagnant ironia, la fiscal general de l’Estat es reuneix amb Eduardo Inda i Villarejo surt de la presó. No sé si cal arrodonir el relat amb l’opereta del Borbó i de les aprofitades de les seves filles, que no hauran de retre comptes perquè el PSOE, d’acord amb PP i Vox, bloqueja tot intent de fiscalitzar la monarquia al Congrés de Diputats. No ha d’estranyar, amb aquest panorama, que el govern li organitzi al rei un acte de desgreuge a la Seat, tres anys després que el mateix monarca fes mans i mànigues per endur-se-la fora de Catalunya. La veritat és que costa no preguntar-se per què, com Mourinho. Per què per al PSOE és tan important la monarquia i per què al PSC li importa tant el PSOE. Quins interessos superiors estan en joc perquè els socialistes catalans es deixin esquitxar per tanta brutícia.

FOMENT. La resposta potser la trobaríem en l’acte unitari de les elits barcelonines, aquest intent desesperat d’esmenar el veredicte electoral per part dels qui, com el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, sempre han pensat que per accedir al poder hi ha dreceres molt més profitoses que les urnes. “Som el 90% del PIB”, va exclamar Sánchez Llibre, per reclamar la legitimitat que ell nega al 52% de votants independentistes. Curiosa manera d’entendre la democràcia representativa. Curiosa manera de confondre els interessos particulars amb el bé col·lectiu. Curiosa anàlisi de la situació, quan es condemna una setmana d’aldarulls i s’ignoren tots els seus precedents: els presos, la repressió, la crisi, els desnonaments, l’absència de diàleg, el dèficit fiscal, els problemes d’infraestructures. Tot allò que els encorbatats haurien d’estar denunciant on toca, a Madrid, però no ho fan perquè allí hi ha poder de veritat, i no s’hi pot anar amb la motxilla carregada d’interessos creuats, egoisme i covardia. No sé si Catalunya té una veu de la consciència però, si la té, és més fàcil trobar-la al carrer, o a la presó, que no pas en els despatxos emmoquetats de tots aquests aprenents de lobista, que porten dècades fent veure que influeixen en favor de l’economia del país, mentre els successius governs espanyols se’n riuen a la cara.

DEBAT. No és democràtic intentar suplantar el sufragi popular, com tampoc no ho és erigir-se en representant del “poble” a través de bullangues. Emparar el vandalisme és perillós, però renunciar a entendre les causes del malestar és encara pitjor, i això ho dic per tots els sociòlegs i politòlegs que analitzen amb certa fascinació els avalots a la banlieue de París o els esclats d’ira antipolicials als Estats Units, però quan es tracta de Barcelona són incapaços de fer res més que sumar els euros que costaran els aparadors trencats i els contenidors en flames. Ja n’hi ha prou de negar l’evidència: Catalunya arrossega una ferida que, si no cicatritza, ens condemnarà a la divisió i la fallida moral. I la culpa la tindrem tots, però sobretot la tindran els que demanen girar full de forma acrítica, i els seus aliats de la dreta econòmica, que mesuren les seves conviccions democràtiques basant-se en un percentatge del PIB.