Quan jo era Superman corresponsal que cobria tot Lleida de dalt a baix, si enfilava les escales cap al cel parava a esmorzar a Cal Farré de Baró. Amb el temps m’anava mimetitzant com un ésser més de la fauna d’aquells entaulats de fartanera del Pallars. Allà em vaig relacionar amb un dels orcs més mitològics d’aquell país. En J.C. em va fer veure el futur i em va parlar del que passaria. Tot era al revés: el retorn de la mandonguilla a la carn picada. Una que va encertar abans d’internet: “Tothom viurà en granges de persones”. Amén.
Ja fa anys que van començar les explotacions carnals. El somni de salivera i nyam-nyam real, lleial, letal, va ser construir una Catalunya de ciment damunt la Catalunya natural. Les granges de persones es van edificar horitzontalment, verticalment, ortogonalment, el·lípticament... Barcelona, el Baix Llobregat, els Vallesos, però també Lleida, Tarragona, Girona, o Santa Maria del Pòrtland... La Costa Brava transformada en una Costa Domesticada, la Costa Daurada feta una Costa Detergent. Tot Catalunya colgat de ciment. Un pàrquing amb plantes i plantes de formigó. Sota pobles i pobles. Persones mortes en vida. Enterrades pels taüts de morter. Tot amb fesomia de llosa de RIP. Skyline de zombis de formigó. Un exèrcit de cadàvers de ciment. Però no n’hem tingut prou. Necessitem més mescla calcinada de pedra calcària i argila o altra substància, que dona un morter que s’endureix ràpidament. Necessitem alçar edificacions per a tant bestiar.
Hi haurà més granges de persones. Es diu i es rediu. I es farà. En diuen densificació. Ningú sap què vol dir. Bé, sí: la Catalunya dels deu milions. O dels vint, o dels trenta. Més granges damunt de granges. I encara més. Gratacels sobre gratacels de granges. Cel, que venim!!! Tothom tindrà el seu niu. Tothom tindrà el taüt i l’hortet. No era la Catalunya ciutat: era la Catalunya granja. Mireu el planell.
Les possibilitats són enormes, colossals, inimaginables. Amb aquest sistema, la Sagrada Família es podria acabar en setmanes. A preu fet, quantes criatures hi podrien viure? 25.000 sofàs d’ús unipersonal? 100.000 llits per a parelles sense fills? I la memòria del ciment ja dirà que Gaudí no era arquitecte sinó promotor immobiliari. I després altres el condemnaran per especulador de sòl urbà i celestial. I podríem seguir per Montserrat, Poblet, el castell de Cardona, la Seu Vella, el camp del Barça… I tots els parcs i jardins del país. També es podrien construir pisos als pàrquings, i així lluitar contra el canvi climàtic prohibint els cotxes. Els nostres somnis estan fets de ciment. Densificar és progressar. Densificar és anar més enllà… al més enllà. Més i més persones. Totes tancades. A la caixa.
Em deia J.C.: “Hem passat de les cases en què vivien set persones a tancar els padrins a les residències. De viure de la ramaderia a guanyar-se la vida sent funcionari…” I així tot. Hem passat a ser animals. Ja hem destruït el país un cop. Aquell franquisme de ciment. Ara la democràcia de més ciment. De la nació a la negació feta densificació. Tornareu a enterrar persones en vida. Pobles, paisatges, sentiments, memòria, vida. Res. Ara més i més. Fent-li pam i pipa a la natura. I al tot. Jugant a ser Déus impotents. Tot acabarà així: carn picada, que és el més semblant al ciment. Catalunya serà un gran cementiri.
