Grup Pròleg *
10/06/2020

No apuntar-se al rebentisme

4 min
El ple del Congrés dels Diputats durant el debat sobre la cinquena pròrroga de l'estat d'alarma

s'ha parlat de vegades d’una cultura política del rebentisme. És a dir, l’actitud dels qui ho critiquen tot –o gairebé tot– d’una manera constant i per sistema. És una actitud poc favorable a la convivència democràtica, en la qual és necessari criticar, però fer-ho distingint i sospesant. Ens sembla oportú tenir-ho present en aquesta crisi profunda provocada per la covid-19 i en les reaccions socials que està provocant.

L’esforç per vèncer el coronavirus ha donat lloc, sens dubte, a un temps molt difícil, sobretot per a les institucions i persones que han hagut d’actuar en primera línia per fer front a la pandèmia; i no ens referim únicament al personal sanitari, amb mèrits excepcionals i reconeguts, sinó a tantes altres persones i institucions, des de les responsabilitats dels governs estatals, autonòmics i municipals, fins a les que han estat abastint diàriament els comerços de primera necessitat o netejant hospitals, residències i carrers. Un esforç, però, que no es reconeix per igual a tots ells i elles.

Efectivament: mentre en alguns països s’ha produït una convergència de gran part de la societat en la lluita contra la pandèmia, a Espanya aquesta dissort està sent aprofitada per alguns per tractar de treure’n rendiment polític i aconseguir, amb la deslegitimació del govern central, l’obtenció d’un poder que no els van donar les urnes. I, malauradament, constatem que, més enllà de les envestides grolleres i brutals de determinats partits, hi ha molts mitjans de comunicació i fins i tot una part de la ciutadania que s’apunten a aquesta operació de crítica i descrèdit, arrossegats per la cultura del rebentisme. Les xarxes socials hi contribueixen amb el seu mal ús. Aquesta dinàmica de deslegitimació, al nostre parer, no solament és injusta, sinó extremadament perillosa perquè tracta de crear un clima hostil al govern de coalició, un clima que pugui propiciar la seva caiguda i substitució per l’actual oposició.

Davant aquest risc, creiem que cal tenir presents dues coses. D'una banda, una valoració justa de l'esforç que ha dut a terme el govern de coalició en aquestes circumstàncies. No es tracta de dir que ha encertat en tot. Estem convençuts que, en una situació en què cal improvisar perquè ningú no coneix el comportament possible del virus, encertar en tot és una quimera. Però l'esforç realitzat és innegable i les mesures adoptades són, en molts aspectes, dignes d'aplaudiment. Més enllà dels aspectes estrictament sanitaris, el govern s'ha concentrat en promoure un conjunt de mesures que permetessin a les persones i a les empreses parar el primer envit de la crisi econòmica; mitjançant la renda mínima i els ERTO, l'Estat s'ha convertit en la garantia dels ingressos per a tants treballadors i treballadores que podien quedar totalment desprotegits; amb els avals dels crèdits a les empreses n'ha ajudat moltes a superar un moment que podia haver-les conduït al tancament; i ho ha fet a partir d’una concertació social, que, sortosament, s’ha demostrat possible per la complicitat dels diversos actors en un moment en què era indispensable. Certament, la casuística i la diversitat de situacions és tan complexa que no sempre aquestes solucions s’ajusten ràpidament a les necessitats de tothom. Dol, però, sentir comentaris afirmant que tot ha estat un desastre, justament perquè “no s’ha pogut resoldre al meu gust el meu cas particular”.

D’altra banda, cal una segona consideració. Sabem què pretenen els que volen un govern alternatiu i estem convençuts que, si haguessin governat aquesta etapa, no haurien aportat les mesures que ara tenim. Des de Catalunya coneixem prou bé què significaria una alternativa; hi pot haver la temptació de creure que “com pitjor, millor”, és a dir, que l’enduriment de la situació política espanyola amb una dreta i una extrema dreta ferotges podria conduir a una descomposició que ho fes saltar tot i permetés, d’aquesta manera, la independència catalana. És, encara, un punt de vista il·lusori, un prendre els propis desigs per realitats. La polarització extrema pot conduir a la violència civil, com estem veient aquests dies amb els esdeveniments dels Estats Units, amb conseqüències imprevisibles però certament destructives; i pot també portar-nos al bloqueig polític, a la paràlisi legislativa i administrativa, quan no és possible mantenir relacions normals entre els grups polítics, negociar, acordar polítiques compartides, etc. És a dir, tot el que cal per refer una economia molt malmesa, reconstruir el mercat de treball i remar en la mateixa direcció per sortir de l’atzucac a què ens ha conduït la pandèmia.

No ens apuntem, doncs, a la crítica generalitzada a l’acció del govern. Venen dies en què veurem intents de portar-lo davant els tribunals, mètode que ja hem vist practicar a casa nostra i que ha estat tan assajat a l'Amèrica Llatina. Però tot depèn de com reaccioni l’opinió pública, del fet que no s’aplaudeixin aquestes actuacions. Crítica al govern, a tots els governs, sí, per convicció democràtica. Però sempre fent un balanç entre el que ha fallat i el que s’ha fet bé. Per part nostra i en aquest moment, pensem que cal seguir donant suport a l’acció d’aquest govern, el d’orientació més progressista entre els que hem tingut durant quaranta anys. La seva actuació s’ha vist alentida per la pandèmia, però encara té una agenda potent. Per aprofundir en la indispensable via de diàleg en la relació Espanya-Catalunya que cap govern de l’Estat havia encetat fins ara. I per engegar un conjunt de reformes totalment necessàries per enfortir la sanitat, l’educació, el mercat de treball, les condicions laborals, la lluita contra les desigualtats i tants altres estralls derivats de la crisi de fa 10 anys i encara pendents de solució. En comptes de desgastar-lo, cal seguir encoratjant el govern perquè dugui a terme aquesta agenda.

* El Grup Pròleg és un col·lectiu constituït el 2018, dedicat a examinar i debatre sobre els problemes polítics i socials del país. L’integren Jordi Amat, Marga Arboix, Oriol Bartomeus, Laia Bonet, Joan Botella, Victòria Camps, Joan Coscubiela, Jordi Font, Mercedes García-Aran, Gemma Lienas, Pilar Malla, Oriol Nel·lo, Raimon Obiols, Lluís Rabell, Joan Subirats, Marina Subirats i Josep Maria Vallès.