1. El Barça de Hansi Flick guanyarà la seva primera Lliga. I ho farà amb molt mereixement i en circumstàncies molt difícils, havent de jugar els partits de casa a Montjuïc, que no és un hàndicap gens menor. Però diumenge, amb més ambient que mai, el Barça va sentenciar el campionat amb una altra gran victòria contra el Reial Madrid. I això que l’equip ho tenia tot en contra: un Mbappé inspiradíssim, la màfia arbitral que sabia el pa que s’hi donava, un 0-2 en contra al quart d’hora de partit i l’estadística. Mai en la història del futbol, ni Barça ni Madrid s’havien aconseguit guanyar quatre partits consecutius en una mateixa temporada. Aquest rècord també va caure gràcies a una altra remuntada històrica. El d’aquest diumenge és, sens dubte, el partit que quedarà dels dos anys d’exili a l’Estadi Lluís Companys. Va ser un altre monument al futbol. I, dels últims partits, el Barça ja en porta uns quants en què enamora el món sencer, no només la parròquia culer, que torna a estar molt engrescada. La final de Copa –també amb remuntada inclosa–, els dos partits contra l’Inter i els 90 minuts de diumenge, que van acabar 4-3 però podrien haver acabat 8-7 i no hauria estat estrany.
2. Després d’un partidàs apoteòsic, amb una trentena de jugades magnífiques que són una oda al futbol, és absurd tornar a posar la lupa en els errors. Ja n’hi ha prou d’assenyalar Araujo per dues jugades a camp de l’Inter, de criticar Cubarsí pel primer gol del Madrid o Iñigo per l’últim de Mbappé. En un joc tan competit, amb tanta velocitat, és lògic que els detalls determinin els partits. També el Barça va marcar el segon gol perquè van xocar Ceballos i Mbappé i se'n va aprofitar Pedri i, pocs minuts després, Raphinha va completar la remuntada perquè li va robar una pilota que era, de tota la vida, per a Lucas Vázquez. També Raphinha, a banda de dos gols, en va tenir dos més que semblaven més fàcils. I, en temps de descompte, quan començaven a mirar el telèfon del cardiòleg per demanar hora, Víctor Múñoz va xutar fora el gol més fàcil que tindrà en tota la carrera i que encara donava opcions de Lliga al Madrid.
3. Els àrbitres també s’equivoquen. Sobretot a favor del Madrid. I diumenge, entre Hernández Hernández a la gespa i, sobretot, Martínez Munuera al VAR, van aconseguir posar emoció al partit i van demostrar que Espanya no té un arbitratge al nivell de la qualitat de l’espectacle. La influència de Real Madrid Televisión, amb les seves amenaces preventives, acaba condicionant el seu arbitratge. Ho vam notar a la final de Copa i diumenge, amb un altre tàndem executor, ho vam patir a la Lliga. No van veure orsai previ al 0-1, ni l’expulsió de Tchouaméni quan era l’últim, ni van voler xiular penal per les mans del mateix francès, que van impedir que Ferran Torres marqués el gol de la tranquil·litat després d’haver donat la passada de tres gols. I no cal dir que sí que van veure les mans de rebot en Fermín en la jugada prèvia a l’èxtasi final. I Florentino Pérez? No va venir a Barcelona perquè s’ho veia a venir. Al costat de Laporta s’hi asseia en Pirri, una vella glòria que s’anava ensorrant a la cadira a cada gol del Barça. Haver fitxat Mbappé, el jugador més diferencial del món, tampoc no els permetrà guanyar la segona Lliga consecutiva, l’assignatura pendent del Madrid en aquest segle.
4. En aquest diumenge que passarà a la història del club, el Barça de Pere Romeu va guanyar matemàticament la Lliga, al matí, al camp del Betis. La màquina perfecta del Barça femení en tenia prou amb vèncer el penúltim partit i va fúmer un 0-9 perquè no hi hagués cap dubte. És la sisena Lliga seguida d’un equip que s’ha instal·lat en l’excel·lència futbolística i al qual no se li acaba la gana. Ara vol repetir els èxits de la temporada passada i guanyar també la final de Champions i la final de Copa. Les alegries culers d’enguany encara no s’han acabat.
