Per a guanyar la guerra (1936)
Peces històriques
De l’editorial –traducció pròpia– de tal dia com avui a La Vanguardia - Diario al servicio de la democracia (24-X-1936) dirigit llavors per María Luz Morales (la Corunya, 1898 - Barcelona, 1980). Tres mesos després cessaria en el càrrec per al qual l’havia triada el Comitè Obrer l’agost del 1936. Republicana i liberal, no sempre va reeixir a imposar la seva línia editorial.
Està anunciat per demà un gran míting a la plaça de toros Monumental organitzat pels dos grans organismes sindicals CNT i UGT. [...] La significació extraordinària, transcendent, de l’acte de demà és que ha de servir per segellar l’acord de la CNT i la UGT per a una acció conjunta i immediata, les bases de la qual van publicar ahir tots els diaris. S’ha arribat a l’acord amb un sensible retard; però per fi s’hi ha arribat, i per aquest acord calia passar inexorablement per tal de vèncer el feixisme. En una guerra del caràcter que té la nostra, una derrota, o unes quantes derrotes encadenades per un atzar advers, que permetin a l’enemic fer sentir la seva pressió angoixosament, poden ser fructíferes paradoxalment per a qui les pateix. És un cas semblant al del malalt negligent que només es decideix a obeir el metge quan la fuetada del dolor i la disminució de forces el convencen de la gravetat del seu estat. Els organismes proletaris aquí s’han passat molt de temps parlant de la necessitat urgentíssima de marxar units; però, pràcticament, molts dels seus afiliats semblaven entossudir-se en aconseguir tot el contrari. Ha predominat en moltes actuacions parcials l’esperit sectari i de bandositat per damunt de la preocupació de la guerra; i la lluita sorda i fratricida en la rereguarda per la conquesta o conservació de posicions polítiques a ningú podia aprofitar més que a l’enemic comú. O bé se serveix la causa del poble o només un determinat organisme sindical. Si és la causa del poble la que diuen servir, el mal que es fa a altres filiacions sindicals en un afany cec d’absorció, d’hegemonia, no es pot justificar de cap manera, encara que sigui amb els màxims sacrificis. Aquests no només han de ser de sang perquè siguin rendibles. Allò que se sacrifiqui en fanatismes pertorbadors, en punts de vista particulars, per afirmar l’esperit de solidaritat i la unitat d’esforços, val tant com la mateixa sang. No importen i res no significarien els èxits obtinguts pel militarisme facciós en determinats fronts de guerra, si han servit per acabar amb les baralles, les coaccions, la dispersió i el confusionisme operants en la rereguarda. [...] La primera, l’única preocupació de tots els antifeixistes en aquests moments crítics, ha de ser guanyar la guerra, vèncer l’enemic comú. La defensa del propi matís polític, del programa particular, dels principis doctrinals, queda per més endavant, per quan el feixisme hagi estat abatut i expulsat del seu últim reducte. [...]
