Espanya és un estat nacional guerracivilista. La pega és la Guerra Civil. Enganxats al conflicte com ionquis. Atenció al darrer narcòtic. Ha saltat pels aires el congrés 1936: La Guerra que Todos Perdimos. Volia ser una samfaina agermanada de la-guerra-que-nos-dimos-entre-todos. L’escriptor David Uclés ha dit que no s'asseia al costat d’Aznar i Espinosa de los Monteros. Les dues Espanyes engomades amb el sabre i la bomba. Va, microhistòria de la Guerra.
1936. “I que pensi els horrors que ens hauríem pogut estalviar si el juliol passat hagués existit un exèrcit de Catalunya per plantar cara al mateix temps als feixistes i als anarquistes...”. “El meu oncle i el seu sogre van ser assassinats i si els seus fills no han corregut la mateixa sort és perquè no havien cabut al cotxe en què se’ls enduien. Sembla que ara són a França; si els meus cosins es passessin a l’altra banda ¿tindria res d’incomprensible després d’haver vist com els anarquistes s’enduien el seu pare i el seu avi per assassinar-los? Però passar-se a l’altra banda és un error garrafal. Els de l’altra banda, que són tan cafres com els anarquistes, van directament contra Catalunya”. “Són precisament ells que han provocat la tragèdia. I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no en són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen dels failangistes”.
1937. “Podem defensar Catalunya des de totes les fronteres ideològiques, des de l’anarquista fins a la carlina; quin error monstruós, per cert, els dels nostres carlins fent causa comuna amb el feixisme castellà, que representa tot el contrari que ells. Si la FAI em fa tant de fàstic no és pas perquè sigui anarquista, o no és tant per això com perquè, igual que els seus precursors els lerrouxistes, sembla tota ella una tèrbola maniobra anticatalana. Quants partits, quantes sectes, quanta olla ¿qui recordarà d’aquí a cent anys tots aquests partits que ens han nascut com rovellons en temps de pluja, cada un amb la seva recepta infal·lible per salvar el món essent així que no saben salvar Catalunya?”
1938-1939: “Sospito que no n’arribarem a entendre res mentre algun historiador genial no inventi un nou mètode, el del «filldeputisme històric»; cada vegada estic més convençut del paper que en molts esdeveniments, que altrament resultarien incomprensibles, han jugat els agents dobles, els provocadors, els personatges més sòrdids i més tèrbols, els fills de puta de tota mena en una paraula”. “El desastre supera tot el que hauríem pogut preveure... Des del 19 de juliol de 1936 hem anat d’error en error, de confusió en confusió i de desvari en desvari; per això ara ens trobem amb la tragèdia més incoherent que deu haver viscut el nostre país en tota la seva història… I no se’n va de gaire la guerra que hem de sostenir contra l’enemic que avança si no n’hi afegim una altra contra aquests facinerosos que oficialment són els nostres aliats i que demostren tenir-nos tant d’odi com ell... La qüestió és destruir Catalunya; tots ens odien per un igual”.
Joan Sales, oficial republicà; escriptor i editor, ho va viure i escriure. Com tots els catalans. Contra la mentida roja i la negra. Contra totes les mentides. Ho recordava el 1978: “Però que van estar a punt de matar-nos? Sí. I que és això el que buscaven? Sí. I encara ho estan buscant!” Sempre, com el pernil salat atrapat entre les dues llesques, Catalunya.
