18/07/2021

La Guerra que mai us expliquen

3 min

Jo parlo amb els meus morts. L’altre dia vaig picar a ma padrina Rosa. Tinc línia directa. És el wifi existencial. Recordem l’aixecament feixista de juliol de 1936. Ma padrina té 15 anys. Serveix a una casa de Ponts. Mira a dalt i després a baix. “Jo vaig sentir pof! I vaig pensar que devia haver caigut algun animal. Es va tirar del balcó i al caure encara no es va morir. Del terra estant feia: Pim, pam, pum! ” Un capellà es va suïcidar abans que els milicians l’assassinessin.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta és la Guerra, aquesta és la nostra Guerra. La Guerra que viu la meua família: uns miserables pagesos autosuficients d’un dels poble més petits de Catalunya: el Tossal. El juliol de 1936 ma padrina, sa germana i els seus pares estan batent al camp: “Era el 18 o 19 de juliol. Van venir un grup de cinc o sis milicians amb pistoles, i ens diuen: «Punys a l’aire! Aquí s’ha acabat el feixisme, ara som anarquistes»”. Després d’obligar-los a aixecar els punys va venir una altra pregunta clau: “On és el capellà?” No ho sabien. “Aquella mateixa setmana a la carretera anant cap a Lleida, després del pont del riu, en van trobar set morts, eren capellans, i els van deixar a la cuneta. Un era el del Tossal. Aleshores els milicians estaven carregats d’il·lusió i anaven a l’ample”. Era dimecres. Ma padrina i sa germana, la tieta Maria, duien ous i conills al mercat de Ponts per vendre. No va poder ser. “Quan vam arribar, venen uns milicians i ens diuen: «Això està requisat!» I ens van agafar les cistelles i les bèsties”.

A finals de 1938 passa el mateix: “Els rojos ho havien fet malbé tot perquè no ho aprofitessin els nacionals, i quan passen els nacionals acaben de fer malbé el que els altres havien deixat. Sí, ho arrambaven tot, les gallines, totes. Una dona els va dir: «Ara ens prendran les gallines?» I el soldat li va dir: «Mestressa, el que uns deixen els altres ho tomen»”. A casa nostra ho van robar tot. Primer els rojos i després els nacionals: “Estava tot net. Teníem quatre sacs de farina de cent quilos; vint-i-vuit sacs de blat, l’oli. No mos va quedar res i els diners ens van sortir dolents. I a partir d’aquí només podíem treballar. No podíem comprar ni pa, ni res”. Aquesta és la nostra Guerra. Aquesta és la Guerra de veritat. La que va viure la major part de Catalunya: la dels atrapats. Atrapats per uns i altres. I enmig nosaltres: el pernil salat devorat per les llesques feixistes, totalitàries. El roig i el negre. Ja ho va escriure el soldat i escriptor Joan Sales l’octubre de 1936: “¿Què en traiem d’haver vençut els bàrbars si ens deixem vèncer per la barbàrie?”

Sí, tots contra Catalunya. Tots contra els catalans. Els “failangistes”, que va batejar Sales: “I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no en són sinó una [...]. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. La “dialéctica de los puños y las pistolas ” de José Antonio ¿no ve a ser l’“acción directa ” tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns (tots recordem allò d’“Obreros, no votar ”, amb què els anarquistes solien empastifar les parets); l’aversió a Catalunya també”. Ho veia el jove Sales i també el madur economista Manuel Reventós. “Després de la FAI haurem de suportar la Falange Española. Tot contra l’home europeu i lliure [...]. En nom de qui, de què, em prenen la poca vida i joventut, l’educació dels fills?” Tothom ho va veure. Des de ma padrina a Sales-Reventós.

Tots. Com el dirigent d’Unió (i tot el partit!) Josep Maria Trias Peitx que va salvar des del 1936 milers de vides. Primer per fugir de la violència, després per sortir dels camps de refugiats. Exiliat va descobrir la coalició entre l’anarcosindicalisme i el contraespionatge alemany. Molts anarquistes no ho sabien, però l’estat major nazi (amb connexió franquista) tenia homes a la FAI que la dirigien cap a una banda: destruir Catalunya. Ell salvant i altres matant. Va guanyar la mort. Prenguem nota d’una guerra que d’inici podia haver estat guanyada: “Els catalans som molt particulars. És el que deia el meu sogre: quan tenim una pistola als dits i estem davant d’un altre que també té una pistola, ell tira i ens mata, perquè nosaltres abans de tirar pensem «si el premo…», i ja està llest, l’altre ha tirat abans”. Aquesta és la Guerra d’ahir. I la d’avui. “Jo vull la pau però no vull l’oblit”, escriuria el poeta de l’esperança Màrius Torres. Fidelitats als morts.

stats