De l’article de Santiago Nadal (Lleida, 1909 - Barcelona, 1974) a La Vanguardia (28-I-1973). Traducció pròpia. Avui fa mig segle dels Acords de Pau de París, destinats a posar fi a la Guerra del Vietnam, amb l’aplicació de drets fonamentals, com la independència del Vietnam del Sud. Es van firmar el 27 de gener de 1973. Fins a l’abril del 1976, però, va continuar la lluita al Vietnam del Sud.
Ahir es va firmar, a París, l’acord d’“alto el foc” a Vietnam. Governs signants: Estats Units, Vietnam del Nord (Hanoi), Vietnam del Sud (Saigon) i el Govern Revolucionari Provisional de Vietnam del Sud. La guerra més llarga de la història del segle XX s’ha acabat. Més llarga que qualsevol de les guerres generals, més que qualsevol de les guerres particulars, més que qualsevol de les guerres civils. La guerra va començar el 1941, arran de l’entrada dels japonesos a la Segona Guerra Mundial. Ha acabat ara. Més llarga que la Guerra dels Trenta Anys, també. Trenta-dos anys de lluita pràcticament ininterrompuda. Ha acabat del tot? Ja ho veurem. Mentrestant, els protagonistes són els primers a reconèixer que es tracta d’una pau “fràgil”. Una pau de compromís, tanmateix. Les informacions de premsa aparegudes aquests dies donen detalls d’aquest compromís. En substància, es pot dir que cada part ha cedit alguna cosa. I es pot dir també que ara es veu menys que mai la raó de tanta sang i tanta ruïna durant tants anys. S’ha parlat molt de l’obsessió de Washington per mantenir aquesta guerra impossible de guanyar. Impossible de perdre. O tal vegada no hagi resultat pas impossible de perdre. O tal vegada l’han perduda els Estats Units, en realitat... [...] Els USA, com diu un comentarista, s’han fet més modestos i han madurat. Tal vegada el conflicte de Vietnam significa que els Estats Units han arribat efectivament a la seva majoria d’edat, tres anys abans de la bicentenària commemoració de la Declaració d’Independència. És curiós veure, quan acaba oficialment la intervenció militar nord-americana al Sud-est Asiàtic, les circumstàncies que han caracteritzat l’actitud dels dos colossos comunistes, la Unió Soviètica i la Xina. Cap d’ells ha fet gaire en defensa del “petit poble agredit”. I encara menys si tenim en compte que el “petit poble” en qüestió pertany al “camp del socialisme”. Certament, l’URSS ha proporcionat material de guerra a Vietnam del Nord. Sense aquest ajut Hanoi no hauria resistit pas. Però ha vigilat molt d’evitar l’enfrontament amb els USA. [...] Xina, en realitat, no ha mogut ni un dit. [...] Fracàs de la “consciència mundial”. S’ha parlat ad nauseam del conflicte vietnamita. Però, en un 90 per cent de les veus que s’han alçat contra la guerra, tenia més força la passió antiamericana que el veritable desig de veure acabada la tragèdia. L’ONU? Ni tan sols hi ha intervingut. L’assumpte quedava fora del seu camp d’acció, segons sembla. I Europa?: el paper més lamentable: inexistent. Ha de venir, ara, el gran reajustament polític al Sud-est Asiàtic. [...] En els acords de París es veu que tot queda, més o menys, en la situació que va formular la Conferència de Ginebra, el 1954: cal solucionar la problemàtica política del país. Però de llavors ençà s’han causat morts, destruccions i mals de tota mena. I no oblidem com l’armistici de París representa una fase important en la llarga i difícil tasca de liquidació de la Segona Guerra Mundial.
