De guerres i de batalletes
1. LA GUERRA. És indubtable que el terrorisme jihadista s’ha convertit en un greu problema per a Europa. Però és discutible el discurs de la guerra que les autoritats europees, seguint Hollande, semblen assumir com a resposta. En primer lloc, perquè sobreestima l’enemic. ¿És possible que el president de la República Francesa cregui que l’autoproclamat califat islàmic és un estat capaç de posar en perill França? En segon lloc, perquè regala als terroristes els pocs èxits que poden aconseguir: el reconeixement com a enemic número u; la modificació de la legalitat democràtica per vies autoritàries, i el condicionament de la vida i els hàbits dels ciutadans. En tercer lloc, perquè desorienta sobre la dimensió real del problema, que és un conflicte fonamentalment islàmic, i no una guerra entre l’islam i Occident. ¿Algú s’ha preguntat quants musulmans ha matat l’ISIS des de divendres? En quart lloc, perquè l’11-S ja es va demostrar que la guerra com a resposta és un desastre. En cinquè lloc, perquè no es donen les condicions per a una guerra que aconsegueixi la destrucció de l’Estat Islàmic. Es va veure en la reunió del G-20 a Turquia. Ni el dol per París va permetre aparcar les diferències. Quants dels que hi eren han utilitzat l’ISIS en benefici propi? Ni tan sols a França hi ha la unitat indispensable per anar a la guerra: després d’entrevistar-se amb Hollande, Nicolas Sarkozy demanava al president que rectifiqués la seva política exterior i assumia l’agenda de Marine Le Pen. Misèria electoralista. En sisè lloc, perquè la ciutadania francesa no està preparada per entendre i assimilar el concepte de guerra: per sort, fa 50 anys que no l’han vista.
La declaració de guerra en el fons és una declaració d’impotència dels governants que es veuen confrontats a atacs sectaris, nihilistes (matar morint), dirigits des de fora i organitzats dins d’Europa, que poden acabar sent una prova límit per a una Unió Europea que hauria de dissenyar una estratègia conjunta per a aquest tipus de conflictes, i que viu l’amenaça del retorn al tancament en els estats nacionals. La funció dels governants no és propagar el pànic. És actuar en tots els fronts contra un enemic que pot fer mal, però no pot desestabilitzar França, llevat que ens ho acabem creient. La guerra al terrorisme no pot ser la coartada per entregar la societat liberal democràtica a l’autoritarisme postdemocràtic.
2. LES BATALLETES. Potser perquè “els problemes que ocupen la política catalana són molt petits al costat del que està passant a París”, aquest dimarts el cap de llista convergent a les eleccions generals va emprendre a la SER una autèntica rectificació. O, si es prefereix, va anunciar el final d’una etapa i l’inici d’una altra en què la independència com a objectiu immediat ja no estarà a l’ordre del dia. Homs va explicar que anava a Madrid “a negociar i dialogar”. Ho va justificar per “la força de la gravetat”: “No som prou forts per imposar la independència unilateralment, ni prou dèbils perquè se’n pugui prescindir”. Va relativitzar la declaració del Parlament reduint-la a l’expressió “d’un sentiment polític” i a “la defensa d’una posició” que manifesta la voluntat “d’iniciar un camí”, no de culminar-lo, cosa que deixa en l’aire el calendari dels 18 mesos. El procés d’independència reduït a una acumulació de forces per renegociar l’encaix. Si el gran objectiu passa a segon pla, ja no li queda cap raó a la CUP per donar suport a Artur Mas. Eleccions a la vista.
Homs està convençut que, tard o d’hora, Espanya haurà d’entrar a negociar, perquè si uns no tenen força per anar-se’n, els altres tampoc en tenen per imposar-se, i ningú voldrà prendre mal. El flirteig amb la CUP ha irritat profundament els sectors econòmics que sempre havien vist CDC com a garantia. Convergència torna al seu lloc. Llàstima que s’hagin gastat tantes energies generant il·lusions i expectatives a la ciutadania. Els guanys d’una hipotètica negociació hauran de ser molts per no defraudar definitivament el personal. I costa imaginar-los, coneixent Madrid. Tanmateix, tal com gira el món, no deixa ser un luxe poder-nos entretenir en batalletes com aquesta.
