07/11/2015

Ha arribat l’hora del gran pacte

3 min

Si la primera majoria absoluta independentista de la història del Parlament no aconsegueix sumar forces per investir un president i formar govern, es caurà en un ridícul polític fenomenal: el ridícul de convertir una victòria impensable només fa cinc anys en una derrota inexplicable, el ridícul de fer bons els pronòstics de tots aquells que des de Madrid (i Barcelona) no han deixat de vaticinar amb indissimulades ganes que tard o d’hora el moviment es partiria, el ridícul de donar la raó a l’estratègia de l’Estat d’assetjament i demonització de l’independentisme identificant-lo amb corrupció i inoperància.

Si la primera majoria absoluta independentista del Parlament no aconsegueix sumar, serà un cop molt dur per a una gran massa de gent de bona fe -gent fins ara poc polititzada- que s’ha apuntat amb entusiasme a aquesta utopia viable, per a uns un vell ideal ara realitzable i per a altres una nova il·lusió. Hi haurà molta d’aquesta gent que legítimament se sentirà decebuda i tornarà a la privacitat, tornarà a la desafecció cap a la política, a l’escepticisme cap al país. Difícilment entendrà que quan més a prop som de la meta els representants en què ha confiat ho malbaratin absurdament.

Si la primera majoria absoluta independentista del Parlament no aconsegueix sumar, serà un regal immerescut a la minoria unionista que fins ara ha estat incapaç d’oferir un projecte alternatiu, una tercera via -valgui la redundància- viable. Un unionisme que només ha jugat a la contra, a la no-política, i que per això no ha fet sinó conrear derrotes electorals.

Si la primera majoria absoluta independentista del Parlament no aconsegueix sumar, podem trobar-nos perfectament el 20-D amb una victòria a Catalunya d’un partit, Ciutadans, nascut i crescut en l’anticatalanisme, el qual ha usat de plataforma per fer el salt a Espanya. Francament, seria una paradoxa lamentable que es produís un decalatge tan abismal entre els resultats del 27-S i els del 20-D. I sens dubte deixaria molt tocat el relat i la moral independentistes.

Si la primera majoria absoluta independentista del Parlament no aconsegueix sumar, seguirem amb un executiu en funcions, dèbil, que no podrà aplicar el programa democràticament regenerador i socialment compromès que han promès tant JxSí com la CUP, i que encara menys podrà tirar endavant el procés cap a l’estat propi ni fer front als embats econòmics i judicials que vinguin dels aparells de l’Estat, ni a la pressió mediàtica, que és i serà abassegadora.

Si la primera majoria absoluta independentista del Parlament no aconsegueix sumar, el missatge que es llançarà a la comunitat internacional serà d’incapacitat i divisió. La mateixa premsa mundial que, a diferència de l’espanyola, va reconèixer sense embuts la incontestable victòria del 27-S, ara la donarà per enterrada. I també aquest cop tindran raó.

Si la primera majoria absoluta independentista del Parlament no aconsegueix sumar, els qui siguin identificats com a principals responsables del fracàs -sigui més o menys justa aquesta identificació- quedaran marcats per sempre i el seu projecte polític difícilment tornarà a aixecar el cap durant unes quantes dècades. Per tant, no només faran trontollar el procés, sinó que també es dinamitaran a si mateixos. La política és molt cruel. A vegades un error de percepció pot engegar a rodar anys de feina: més enllà del propi electorat, del propi nucli ideològic, cal entendre el pols general del moviment.

Ara és l’hora de la veritat, l’hora del gran pacte de la transició nacional catalana cap a l’estat propi.

stats