La meva reacció a l’elecció de Trump per majoria absoluta va ser un “ja s’ho faran” i abstenir-me d’escriure sobre la vida interna dels EUA. Però no puc mantenir el meu propòsit. No era racional. Els europeus depenem massa d’aquella vida interna. A més, per a mi no era una decisió emocionalment sostenible. He viscut més d’un quart de segle als EUA. Els meus fills hi han nascut. Vaig treballar a tres universitats: Minnesota, Berkeley i Harvard. Les estimo totes tres i totes tres estan entre les deu que Trump ha seleccionat per posar-hi especial atenció en el seu infame assalt a l’acadèmia. Em centraré en Harvard, per la seva prominència i perquè és la primera que s’ha plantat i ha aixecat la bandera de la resistència.
El primer atac el va rebre la Universitat de Colúmbia (Nova York), que, poc o molt, es va plegar a les exigències del govern Trump. Una victòria que el va estimular. Fa uns deu dies va transmetre a Harvard, sota l’amenaça de retallar els fons de recerca públics, 10 exigències. Harvard va respondre que no compliria i el seu president va publicar una carta oberta explicant per què. A hores d’ara el govern està posant en qüestió 9.000 milions de dòlars en subvencions de recerca. També les exempcions fiscals. La capacitat de resistència de Harvard serà gran –el seu fons dotacional (endowment) es valora en més de 50.000 milions de dòlars– i la batalla jurídica serà èpica. La posició de Harvard ha estat rebuda amb entusiasme per la seva comunitat (professorat i alumnes; pronosticaria que també els exalumnes i donants respondran). I està catalitzant la resistència de la globalitat de les universitats atacades.
El motor de l’atac és el ressentiment antiintel·lectual que ha covat el trumpisme. Es justifica en nom de la lluita contra l’antisemitisme. Però com ha escrit Michael Roth, president del Wesleyan College i ell mateix jueu: “És un pretext per a un conjunt molt ampli d’agendes que no tenen res a veure amb el benestar dels jueus”. Trump està instrumentant aquesta comunitat. Un servei ben galdós.
Les exigències a Harvard inclouen reformes en la governança, la supervisió del govern en la contractació de professors i l’admissió d’alumnes, fer un test polític per a l’admissió d'alumnes internacionals, garantir la “diversitat de punts de vista” en el professorat (caldrà contractar creacionistes?), l'eliminació de polítiques de diversitat-equitat-inclusió i el control de les associacions d’alumnes. La comunicació acaba amb un: “Esperem la seva cooperació immediata”. Una autèntica intervenció.
La negativa de Harvard a “cooperar” en la “regulació governamental de condicions intel·lectuals” es basa en principis: invoca els drets garantits a la Primera Esmena de la Constitució (llibertat d’expressió) i en altres lleis: “Cap govern pot dictar el que les universitats privades poden ensenyar, qui poden admetre o contractar, i quines àrees d’estudi i investigació poden desenvolupar” (vaig escriure sobre el tema en un article del gener del 2024, "Les llibertats universitàries"). Així i tot, Harvard haurà d’obeir les lleis i haurà de guanyar la batalla legal. Avui el Tribunal Suprem és conservador i ja ha capgirat la llei de drets civils del 1964 que prohibia la discriminació dels afroamericans. Ha establert que les universitats no poden aplicar consideracions racials de cap mena a l’admissió d’alumnes.
En el debat potser no s’insisteix prou en els drets individuals del professorat. Els ajuts competitius els guanya l’investigador, per més que els gestioni la universitat. Condicionar-los a l’actuació global de la universitat qüestiona els fonaments de la institució universitària com a comunitat d’acadèmics lliures. Per aquesta raó crec que l’apel·lació de Harvard al seu caràcter privat no ajuda. Berkeley i Minnesota són públiques. Això no les pot fer, ni a elles ni al seu professorat, més vulnerables.
No és la primera vegada que una onada repressiva sacseja els EUA i les seves universitats. El període 50-54 va viure la Caça de Bruixes del senador McCarthy. A la fi, el va perdre fixar el seu objectiu en una gran institució, les forces armades. En sis setmanes de debats al Senat –retransmesos en directe per televisió– es va desacreditar davant del poble americà. La derrota va ser simbolitzada en l’expressió d’un testimoni: "On és la seva decència, senador?" ("Have you no sense of decency, senator?"). Les universitats també són una gran institució. Potser algun dia un universitari preguntarà “On és la seva decència, president?” i, com el 1954, de sobte es percebrà que va nu.
