¿Hi haurà escoles en català i castellà?

La tardor de 1994 vaig conèixer una persona que vivia ofegada pels papers. Mars d’enquestes. Portava tota la vida estudiant l’ús del català. Van ser uns minuts d’interrogatori sobre la llengua. Recordo que em va dir que un dia veuríem a Catalunya escoles en català i escoles en castellà. Ara aquesta persona, com moltes que estudien la llengua, diu que serà aviat i que és l’única solució. Per què?

Sí, Catalunya potser és una nació però també és una ficció. Som paletes d’una casa que cau. De la runa de la guerra i el franquisme en vam fer la barraca de l’autonomia. Som barraquisme. Anar tapant forats. Som mestres dels enderrocs existencials amb la tècnica de posar merda sota l’estora. Fot-li... sembla que no es veu, fins que és tan gran la muntanya de merda que ens fotem de lloros. No la volem veure. A Catalunya la immersió, no ja lingüística, sinó l’existencial, és en castellà. L’aire moral, real, és el castellà. No és només un tema de quantitats, valors, espais, és que, com no ens cansem de repetir, el català sempre canvia de llengua: cedeix, obeeix a la realitat feta a cops d’hòsties, sang, lleis. La prova. El carboni 14. La poma d’Adam i Eva. Som una ficció i una ocupació. Per què?

No som un sol poble. Prou de dir mentides. No ho hem estat mai. Mai ho serem. Com els Estats Units, el Perú, Alemanya, Sri Lanka, Islàndia... Mai hi ha un sol poble. Això és una ficció. Ens hem empassat una mentida com qui s’empassa antidepressius. El català no el soluciona l’escola, ni els mitjans públics, ni els caramels, ni els narcòtics. Hi ha una realitat: mai de mai un tant per cent molt elevat de persones que viuen a Catalunya ni parlaran, ni voldran saber res del català. Ens hi podem posar fulles, mantes i teulades d’uralita. Ho sabem. Prou de mentir. Som barraquisme: degradació lingüística, social, humana, de país. Som una fractura i una factura. Admetem-ho. Som una trencadissa. Gràcies, Gaudí.

Som trossos, bocins, pedaços. Accelerats, multiplicats, sagnats pel Partit de la Fractura Ciutadans que va néixer per arribar a avui: rebentar la llengua. Gràcies. Gràcies, estat espanyol. Catalunya, potser no legalment, però sí realment, porta tota la vida fracturada, esberlada. És la missió, l’objectiu, el destí. Hi ha una doble xarxa lingüística fictícia a la realitat. Realitat i escola no coincideixen. Com cinema i realitat. Com taxi i realitat, com les instruccions dels productes, com la justícia, com les plataformes de televisió... com tot! Per què passa això?

Perquè sempre ha passat. Sempre hem viscut en una doble xarxa, dualitat, antagonisme, oposició, rivalitat... Som un dúplex. Despertem. La primera escola en català és de l’1 octubre de 1898. Això en un país on la llengua era el català. Per tant, sempre hem estat doble xarxa. L’escola la crea el pedagog Francesc Clos i Calcat. Es diu demanda, necessitat, vida. Hi ha catalans que volen que els seus fills s’eduquin en català. No poden. I es trenquen la cara per fer-ho possible: fer real la ficció. En el prospecte de l’escola es fa constar que “al objecte de desvaneixer certas preocupacions de molts pares”, s’ensenyaran totes les matèries en llengua catalana, “y per mediació d’aquesta, se cursarà obligatoriament per tots los alumnes la llengua castellàna”. Èxit. Per què?

Perquè s’ensenya la realitat. Bona educació. Fora analfabetisme. Si el 1898 hi ha 7 alumnes, el 1899 són 51... i anar sumant. Educació lliure. Pedagogia il·lusió. Mireu què diu un professor el 1898: “¿Qui li havia de dir á son mestre D. Josep Sala y Martí, quant lo castigava perque á la classe parlava en catalá, que aquellas inícuas reprensions algun dia se havían de revolar en la conciencia de son deixeble fundant una escola diametralment oposada de tals ridículas prohibicions, fillas més de la rutina que del bon sentit y de la pedagógia?” Això sí… què creieu? Doncs que la mentida es sembra, és vírica, és letal: “La acusació maliciosa de que las escolas catalanas no ensenyan lo castellá, quan lo aprenan millor comparantlo ab la llengua catalana”. Hola, segle XIX, i hola, segle XXI. Hola, tots els segles de ficció. Per què?

Perquè amb aquesta escola neix el model d’escola pública catalana. Creat per la Mancomunitat, continuat per la República, dinamitat pel franquisme i fet barraquisme per l’autonomia. Per què? Perquè la realitat és així: els que volen i els que no volen. S’ha donat tot. S’ha fet tot. I aquí ens teniu. Hi haurà doble xarxa perquè... el país és així. La realitat és així. No som un sol poble. Per tant, llibertat per continuar amb la vostra fractura.