29/10/2021

L'home que estimava la llum

3 min
José Antonio González Casanova en una imatge d'arxiu

Com Stéphane Hessel , el diplomàtic francès que en la seva vellesa tardana va escriure Indigneu-vos, Comprometeu-vos i No us rendiu, José Antonio González Casanova ha estat un mestre de molts, honest intel·lectualment i guiat molt més pels astres, que l'apassionaven, que no pels interessos del poder, que coneixia i mai el van atrapar.

Dos homes grans, a molts nivells, que fruit d’una llarga trajectòria amb el compromís democràtic mai van abandonar l’estima profunda per l'ésser humà i la humanitat, i es van allunyar del sectarisme. De fet, ell sempre deia que un autèntic humanista del primer que ha de fugir és del dogmatisme i la secta. Tots dos, fins al darrer moment, van treballar amb afany cultural i de treball, per sobre de les sigles, i la seva missió triada va ser la d’oferir a les generacions futures eines i reflexions per a un llegat que fos útil.

Ens va convocar fa pocs mesos al Pati Llimona a la presentació del seu llibre La odisea de Podemos. En aquell acte, i en companyia de gent normal, es va relaxar per parlar lliurement de l’autèntic patrimoni socialdemòcrata que s’ha quedat en el camí dels idearis traïts, i, tot i la seva vellesa, apel·lava encara a la necessitat de reaccionar. En aquest llibre fa un compendi de l’actualitat política global posant en valor tot allò que sona a reacció, a canalització dels idearis perduts i a la recerca de la utopia. Tampoc s’està, al capítol “La Moncloa no es Ítaca”, d'advertir dels riscos de neutralització transformadora que pot comportar la proximitat a l'acció del poder.

El primer capítol no planteja cap dubte: “El virus del capitalisme global”. Desplega una anàlisi sobre la deriva del sistema econòmic i la involució en justícia social absolutament imprescindible per saber on som. L’home que va triar el terreny de l’acadèmia i la docència durant anys, i que va contribuir de forma decisiva en textos legislatius de gran abast com la Constitució i l’Estatut del 81, era dels pocs que, havent protagonitzat la Transició, va ser capaç de reivindicar encara allò que no es va assolir. La superació del franquisme, per a ell, estava directament vinculada a la qüestió territorial de l’Estat. La seva aposta per un referèndum a Catalunya, lligada a aquesta assignatura pendent, va quedar molt clarament exigida en la seva compareixença al Parlament de Catalunya a la X legislatura l’any 2014, en el marc de la comissió pel dret a decidir. Entre proverbis xinesos, un poema de Salinas i l’evocació del planeta Neptú, paraules que el feien plorar d’emoció per parlar a la més alta institució del seu país, va afirmar que l’informe La consulta sobre el futur polític de Catalunya, del seu exalumne i admirat Carles Viver Pi i Sunyer, obria la porta a diverses vies legals per exercir un dret existent. Textualment va declarar: “El dret a decidir del qual parlem els catalans, i ara ja concretem, no és cap impossible metafísic; tenim el poder necessari per exercir-lo, almenys potencialment, ja que hem dit que tot poder és la suma de potència més possibilitat, i en principi no hi ha cap norma en un estat democràtic de dret que pugui o hagi d’impedir-ho, en principi, però apareix el joc de les paraules que provoca confusió. Però sobre què? Això no ho sabem.”

Poc s’imaginava el gran acadèmic que anys després el dret penal seria la resposta de l’Estat al joc de paraules. Poc imaginava que l’ombra tardana del franquisme en la unitat indivisible de la nació espanyola es traduiria en la repressió sense pausa ni treva. D’això en deia “La historia sempre ens sorprèn”. I sí, la història ens sorprèn encara que sigui previsible, però també s’escriu amb llegats com el seu. Les seves dues grans passions, el dret i la música, van contribuir a fer que molts poguéssim encomanar-nos d’aquest llegat.

Recordo, sent alumna de l’Institut Joan Boscà, quan de la mà del catedràtic d’història de l’art Fernando Casal Novoa, que tant va sembrar en tots nosaltres, el doctor González va venir a explicar-nos el poder de la llum a la música de Mahler. Aquell dia tots els alumnes vam entendre que la música podia aspirar a l’infinit, a la bellesa i a la revolució. I anys després al Parlament vam evocar Mahler plegats per reivindicar la llum a la democràcia.

Amb Itziar González, la seva filla, el llegat del compromís autènticament socialdemòcrata es va fer encara més patent quan es va enfrontar a la corrupció sistèmica.

Ha mort un home que estimava la llum, i ens va ajudar a alguns a seguir, com diu Llach, estimant els astres.

Gemma Calvet és advocada
stats