13/02/2021

Honoraràs el teu fill

4 min

Al Capone (àlies Scarface, cara tallada ) és el gàngster més famós de tots els temps, amb permís del padrí Vito Corleone, alter ego cinematogràfic de Vito Genovese. La seva figura és mítica perquè va escapolir-se de la garjola per homicidi i extorsió, malgrat la persecució implacable d’Eliot Ness i l’esquadró d’intocables. El rei de l’hampa va acabar al penal d’Alcatraz per frau fiscal (la regularització no era una opció). La contribució encoberta d’un dels seus advocats, Edward O’Hare, coneixedor de les interioritats del negoci, va ser clau. Easy Eddie, com se’l coneixia, fa el tomb de partícip a denunciant per la mala consciència de ser un pèssim exemple per al seu fill. N’assumeix les dramàtiques conseqüències personals (va morir metrallat pocs dies abans que el capo esgotés la condemna) per reeixir com a pare. Butch O’Hare, el primogènit, va esdevenir un heroi de la Segona Guerra Mundial en salvar la flota del Pacífic amb risc de la pròpia vida. L’aeroport de Chicago, epicentre de la guerra cruenta entre bandes rivals, porta el seu nom. Se non è vero, è ben trovato.

L’aclamada sèrie noruega Heksejakt [Caça de bruixes] mostra les vicissituds de l’Ida, directora financera en un bufet d’advocats que blanqueja diners. La protagonista no és una penedida, com Easy Eddie, sinó una bona professional que alerta del que no és correcte. També en aquest cas la filla és la brúixola moral que decanta el dilema ètic entre ser còmplice o testimoni.

Als carrers de Chicago, durant la Llei Seca, hi van morir centenars de persones a causa del crim organitzat. La pacífica Noruega és considerada, en canvi, el pa radís de l’honestedat i la justícia social. Però no és or tot el que llu, ni tan sols nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Un informe de Transparency International titulat Trouble at the top [Problemes al cim] identifica la doble moral, el fet que la pulcritud a casa no es tradueixi en integritat a l’estranger. Alguns escàndols mostren com la corrupció transnacional és sovint facilitada, permesa i perpetuada pels aparentment modèlics països nòrdics. Com a exemples de casos de suborns a l’exterior -pagats per empreses d’Islàndia o Suècia amb la intermediació de bancs noruecs-, l’anomenat Fishrot Files (literalment documents de peix podrit ) o el del gegant de la telefonia Ericsson.

Què té a veure un conglomerat financer contemporani amb l’hampa italoamericana de principis del segle XX? Els ecosistemes corruptes s’assemblen: universos salvatgement competitius on tot s’hi val per mantenir-se i prosperar i en què impera la llei del silenci. Els uns en diuen confidencialitat, els altres omertà. La crònica del veterà periodista Gay Talese Honrarás a tu padre descriu els lligams corruptes en el si de la família Bonanno, inspiradora deLos Soprano. Els mafiosos que hi apareixen no són monstres, ni outsiders, sinó membres disciplinats de societats endogàmiques que cerquen una prosperitat particular. Vulneren les lleis de l’estat, però observen un codi d’honor propi, familiar, que els aboca al xoc de lleialtats. Al Capone es considerava un home de negocis que servia els interessos de la comunitat, la seva comunitat. I els Bonanno eren considerats uomini rispettati que no sentien cap estigma, perquè el 80% dels veïns de Castellammare del Golfo havien estat a la presó. De fet, la història de Sicília és una lletania de “pecats de mariners” importats als Estats Units com la pizza o la pasta.

La principal diferència entre els pinxos de la Màfia tradicional -amb corbates blanques i segells daurats, entaforats en speakeasies (bars clandestins)- i els nous malfactors -d’outfits discrets i maneres exquisides, que freqüenten esdeveniments esportius i culturals- té a veure amb les formes, més que amb la cultura ètica. Per neutralitzar les alertes d’individus díscols, no alineats, disposats a jugar-s’ho tot per fer el que toca, no cal una mort física, n’hi ha prou amb la mort civil. Les togues substitueixen les bales. Les batusses són jurídiques i a la carta, per vulnerar la confidencialitat o la protecció de dades, per revelar secrets, per injúries i calúmnies, per difamar o per lesionar l’honor.

La guerra legal (lawfare ) és compatible amb la guerra bruta contra la reputació o la butxaca, i amb accidents inquietants que -com s’insinua a la sèrie nòrdica- no passen a Noruega. Als països del sud les clavegueres solen fer més pudor. Hi ha episodis sinistres, com ganivetades o amenaces a testimonis, que passen sense pena ni glòria a l’estat espanyol. Un país on es tolera la doble jornada d’un agent, Villarejo, que hauria prestat serveis “d’intel·ligència” a grans companyies com el BBVA, Repsol, CaixaBank o Iberdrola. I a empresaris particulars, com López Madrid (gendre de Villar Mir i “compi yogui ” de la reina), per encàrrec del qual hauria apunyalat una dona, Elisa Pinto. Un país on el cap de l’espionatge hauria visitat Corinna Larsen a Londres per acoquinar-la, s’entén que per instruccions de la cadena de comandament. Tot presumpte, no cal dir-ho, perquè o no hi ha sentència o no hi ha investigació.

Ai, si les parets parlessin. O si ho fessin els que treballen dins d’aquests murs. La deformació professional, tot i no exercir, em porta als advocats. Als Mossack Fonseca (la factoria of shore dels papers de Panamà, al servei de les elits d’arreu) o a les firmes nacionals de la indústria del frau que fitxen polítics de carrera morta i agenda viva. Joe Bananas (el patriarca dels Bonanno) es malfiava del gremi per la seva ambivalència: com a servents dels tribunals, part del sistema, i com a involucrats en les intrigues criminals, gent tèrbola que canvia de bàndol segons la roda de la fortuna. Què se’n pot esperar?, es preguntava irònic. “Després de tot, són gent que viu de les desgràcies dels altres”. No tenia en compte, però, els Eddie i les Ida d’aquest món, que, malgrat la pressió, l’amenaça, la incomprensió i la soledat, honoren els seus fills.