Les exportacions de béns de la UE als EUA són 532.000 M€ i les importacions 334.000 M€. Europa té un superàvit de 198.000 M€. Trump ha imposat un aranzel del 20% a les exportacions de la UE, que suposaran 106.000 M€ de cost per a la UE, que ingressaran els EUA.
Les exportacions de serveis de la UE als EUA són 334.000 M€ i les importacions 482.000 M€. Els EUA tenen un superàvit de 148.000 M€. La UE no hi ha imposat cap aranzel.
La conclusió és clara: malgrat un equilibri comercial quasi perfecte del comerç de béns i serveis entre la UE i els EUA (el desequilibri és de +197.000 M€ - 148.000 M€ = 49.000 €, escassament el 7% del volum total del comerç entre les dues regions), els EUA han imposat un aranzel en allò en què són deficitaris, els béns, que la UE no ha volgut replicar en serveis, on passa al revés. Això penalitza directament l’economia de la UE. La pregunta és: per què s’ha negociat així? N’és conscient, la ciutadania europea? Es pot afirmar amb poc marge d’error que majoritàriament no.
La part més important dels serveis resideix en les companyies digitals de gestió, emmagatzematge i procés de dades i informació: Microsoft, Google, Intel, Nvidia... majoritàriament americanes. La regulació als EUA i a la UE és diferent, també en perjudici de la UE.
A la UE, la GDPR, la General Data Protection Regulation, és una llei que regula com la informació i les dades dels ciutadans, incloent-hi les seves comunicacions, poden ser processades, emmagatzemades i transferides. Emfatitza la importància de la transparència i el consentiment personal i explícit per accedir i utilitzar aquestes dades privades de particulars i de companyies.
Als EUA, la llei equivalent a aquesta, la Cloud Act, autoritza l’administració dels EUA a accedir a qualsevol informació que les companyies dels EUA tinguin dels seus clients sense importar on estigui emmagatzemada. Si això afectés la que estigués als EUA, podria tenir certa lògica. Però si la informació està emmagatzemada a la UE, l’administració dels EUA també hi pot accedir si està en sistemes de companyies dels EUA, malgrat la protecció a què pugui tenir dret el ciutadà o la companyia de la UE segons la llei europea GDPR. La Cloud Act invalida la GDPR. Es legisla als EUA però s’envaeix la sobirania de la UE.
Això estableix un conflicte legal entre el que poden fer a la UE les companyies de dades europees i el que poden fer-hi les dels EUA amb la mateixa informació. En el cas de companyies de la UE, la informació està protegida per llei, la GDPR, i en el cas de companyies dels EUA la seva administració hi pot accedir lliurement gràcies a la Cloud Act, i això afecta els ciutadans de la UE sense limitació. Compta la nacionalitat de la companyia que emmagatzema i gestiona la informació, no la nacionalitat de la informació ni del seu propietari. En definitiva, si un govern o un particular europeu guarda o gestiona informació crítica en un sistema de propietat dels EUA, el govern americà, segons la llei americana, hi pot accedir, malgrat que la propietat sigui d’un ens públic o privat o d’un ciutadà no americà. Com en el cas anterior, la ciutadania europea no n’és majoritàriament conscient.
El desequilibri en els serveis, i per tant en les companyies de dades de la UE i dels EUA, molt més nombroses i grans allà, fa que la majoria de la informació dels ciutadans i empreses de la UE sigui accessible per al govern dels EUA, no per al de la UE.
Els sistemes d’IA per desxifrar codis de dades i algoritmes estan millorant amb el temps i el que ara pot ser difícil desxifrar serà fàcil de fer-ho en un període de 5/10 anys. En conseqüència, hi ha governs que emmagatzemen informació que avui no poden descodificar, però que podran descodificar en el futur. La inseguretat creix. La Comissió Europea ha de protegir els ciutadans europeus, persones i empreses. El desequilibri de poder entre la UE i els EUA en aquesta àrea és paradigmàtic i la gent no ho sap.
Aquesta distopia, que no és acceptable a llarg termini, no s’ha de resoldre per mitjà de la tecnologia, sinó de la llei. El problema està en el diferent grau de desenvolupament en digitalització i gestió de la informació als EUA i a la UE –és molt menor a la UE–, i la solució ha de ser una llei que faci equivalent el grau de protecció de la informació amb independència dels mitjans utilitzats per gestionar-la. És més fàcil, més pràctic i més just, però requereix un coratge que ara no tenen cap estat europeu ni la CE.
Per avançar en aquest camí, una vegada regularitzades les dues lleis, cal que la capacitat de disseny i de fabricació de xips i sistemes avanci a la UE.
És un problema similar a l’experimentat per la indústria de l’automòbil a Alemanya, que està sent superada per la xinesa perquè l’atribut més valorat avui pels compradors no són els clàssics d’estètica, potència i capacitat d’operació, sinó la capacitat d’informació, els ajuts a la conducció i la seguretat.
Per canviar aquesta situació, la UE necessita informació i coratge, el contrari de la ignorància i la mandra que li són habituals.
La relació dels EUA amb la UE ha canviat respecte a la que hem tingut des del 1945, n’hem de ser conscients. No són l’amic fiable que resolia els problemes grossos quan els teníem. Certament, la desunió europea no ajuda a resoldre aquest problema d’equilibri de poder.
