La il·lusió d'educar malgrat PISA
Qui no ha mitificat la seva infància? Vaig tenir el privilegi d’anar a escoles actives, primer la Tàber i després molts anys a la Sadako, i de tenir mestres molt entregades. Hi havia il·lusió. Es veia el final del franquisme, el món educatiu estava en ebullició. Amb pocs mitjans feien meravelles. Vaig tenir sort. Moltes escoles d’aquella època –les dites nacionals, les religioses, les acadèmies resultadistes– si per alguna cosa destacaven era per la seva rigidesa i mediocritat. L’EGB? Doncs depèn d’on el fessis. Nosaltres fèiem cinema, teatre, música. També moltes matemàtiques –soc dels que hi tenien un bloqueig– i llengua. Molts deures, també a l’estiu. Anàvem a museus, fèiem ètica i convivències. I jugàvem a voleibol.
Les mestres tenien autoritat, les respectàvem. Però tinc la sensació que els nois i noies érem més gamberros que els d'ara. O potser ens deixaven que ho fóssim: ens renyaven sovint i alhora ens deixaven força llibertat. Ens escapàvem del pati i en fèiem algunes de grosses. Teníem marge per equivocar-nos i les mestres en tenien per castigar-nos. Això ha canviat. La canalla està molt –massa– controlada i monitoritzada, hiperprotegida, i els mestres també estan massa vigilats pel sistema. Tot encotillat. Per totes dues bandes. I també amb la família.
Em guardaré molt de la nostàlgia. Perquè ara hi ha escoles meravelloses. I el més important, no n’hi ha de desastroses, com sí que passava als anys 60 o 70 del segle XX. El nivell mitjà sens dubte ha pujat. Si fa 50 anys hi hagués hagut proves PISA, els resultats ens haurien situat encara pitjor que avui, no en tingueu cap dubte. També aleshores hi havia molta vulnerabilitat social –pobresa– i molta segregació –immigració–. Les escoles com Tàber o Sadako, familiars, capaces d’innovar sense perdre el nord, eren poquíssimes i tenien un alumnat de classe mitjana autòcton. S’inspiraven en el record de la gran tradició catalana, des de Montessori fins a Rosa Sensat. I no podien comptar gaire amb l’administració: encara amb dictadura, la tenien en contra; després va costar l’arrencada de l’autogovern.
El que va marcar l’impuls renovador d’aquells anys va ser sobretot un optimisme encomanadís, un compromís ciutadà transversal. Hi havia il·lusió per sortir de la dictadura i construir un país nou, per recuperar la llengua, per formar nois i noies que serien ciutadans d’una societat més lliure i justa. Tot plegat aportava energia i valentia per tirar endavant. Això realment és el que es troba a faltar. A l’educació i arreu hem passat d’una creadora ingenuïtat utòpica a un emprenyat derrotisme distòpic. Tothom està a disgust, el sentiment d’impotència i desconfiança s’ha generalitzat. I així és molt difícil construir res. I si girem full del mal rotllo?
Costarà recuperar la il·lusió, però és imprescindible fer-ho. Es podria començar modestament per retrobar un clima de serenitat, de diàleg, d’entrada aparcant la confrontació entre clàssics i innovadors, tan polaritzada i poc útil (en aquest debat metodològic hi ha una part molt tècnica que no es pot resoldre amb un xoc simplificador). A més, això de buscar culpables és un esport de risc perquè les culpes acostumen a estar repartides. Tothom en surt esgarrinxat. El canvi és tan necessari com les continuïtats. Cal l’educació de sempre –treballar els coneixements bàsics: lectura i matemàtiques– comptant amb les noves eines –el món digital ha vingut per quedar-se– i les noves metodologies –projectes, competències–. Cal més exigència? Rotundament sí. I això és feina tant dels docents com dels pares. De nou la responsabilitat està repartida.
La sacsejada de les proves PISA pot quedar com una tempesta passatgera que no serveixi per a res o com un estímul per recomençar. Qui agafa el lideratge per al canvi? No un nou canvi de mètodes o directives, sinó de clima. Qui basteix una nova aliança de mestres, famílies i administració?
