Immigració i integració a l’Israel d’avui (1964)
Peces històriques
De la crònica que Marta Mata (Barcelona, 1926 - 2006) va publicar a Qüestions de Vida Cristiana (n. 31-1966) i que havia escrit dos anys abans, l’agost de 1964, a Kibbutz Dvir (Israel). La consolidació d’un estat d’Israel disciplinat, innovador i esforçat fascinava fa poc més de mig segle en alguns cercles universitaris i en els agrupaments escoltes. Als estius dels anys seixanta anaven a Israel per experimentar la vida de treball en els quibuts (comunitats agrícoles socialitzants), un món idealitzat en ambients catalanistes i progressistes. Enguany s’escau el centenari del naixement i el vintè de la mort de Marta Mata, pedagoga i senadora socialista.
[...] El país d’Israel s’organitza avui humanament sobre la base de la immigració. Estimant, com tants altres homes, la terra on han nascut, els jueus van deixant-la i van arribant a Israel, onada rere onada. Des del 1948, amb 600.000 jueus, fins als nostres dies, amb prop de dos milions i mig, Israel ha multiplicat per quatre la població a base de la immigració provinent dels països, cultures, grups lingüístics, classes socials i corrents ideològics més diversos. [...] Els jueus venen a Israel buscant la seva única possibilitat d’integració; saben que només tenen aquesta solució si es plantegen a fons el problema de ser homes integrats en una comunitat. Els jueus que es plantegen únicament el problema de guanyar-se la vida i tenen elements —diners i formació— per a fer-ho, sembla que avui no van a Israel, sinó al Canadà. A Israel, hi van, doncs, els qui fan un gest més radical o els qui tenen menys elements per a lluitar en un món que no els admet. Tots hi van, però, sabent el que trobaran, encara que a alguns, quan hi són, la realitat els sembli més dura que la imatge. Les determinants claríssimes de l’Israel d’avui són que és un país amb un gran esforç de planteig comunitari en tots els camps: científic, laboral, industrial, educatiu, social, polític... Un país pobre i petit que cal colonitzar i muntar per arribar a un màxim de possibilitats acollidores dels milions de jueus que encara hi poden arribar. Un país amb un gran perill exterior, l’enemistat àrab, que fa de la frontera una línia d’alta i contínua tensió. L’immigrant sap que va a jugar-se la vida en una aventura que té un possible vessant guerrer i un realíssim vessant de treball, que no és muntat sobre l’afany particular sinó sobre la conveniència de la comunitat. [...] Realment, l’espectacle que ofereix, per exemple, un moshav amb immigrats marroquins a l’alta Galilea, pot semblar depriment a primera vista; ara, cal saber que els seus habitants provenen d’unes condicions inferiors de vida i que els signes de promoció són clars. Però tant com les institucions especials d’acolliment, el que ens ha impressionat en l’estada a Israel és l’esperit d’acolliment trobat a tot el país, als kibbutzim on hem viscut naturalment, però difós a tot arreu també. Travessant el país en la xarxa d’autobusos que el recobreix minuciosament, no hem pogut fer mai un trajecte sense que el qui seia al nostre costat s’interessés pel nostre viatge, per les nostres impressions, per les nostres dificultats; tothom feia l’efecte de ser molt sensible al procés d’acolliment, perquè l’havia sofert d’una manera o altra i tothom està en el cas de forjar-lo. Tot Israel ens ha semblat un gran taller d’integració. Sortós país que ha pogut plantejar-se clarament un problema i pot treballar-hi a nivell del país.
