L'imperi del polièster

Els que tenim un olfacte a l’altura del de Jean-Baptiste Grenouille (ja saben: aquell inquietant protagonista de la novel·la El perfum de Patrick Süskind) sobrevivim com podem a l'atmosfera carregada d’olors diverses que embolcalla qualsevol ciutat. A Barcelona són poques les vegades que la disposició geogràfica i la contaminació permeten que els carrers s’airegin i ens arribi un alè nou i pur, dels que renoven les ganes de viure i fer les paus amb el món. A la ciutat les olors desagradables són gairebé inevitables però les que es produeixen en les aglomeracions de persones són estranyes en temps de banys a totes les cases, dutxes diàries i gran assortiment de productes. Gels corporals, desodorants, xampús, pastes de dent i cremes no eviten que a l'hora punta, en un vagó de metro qualsevol, ens inundin les fortors que se sobreposen a tots aquests productes perfumats. Podem pensar, esclar, que és que la gent no es renta prou, però els experts en la matèria diuen que anem sobrats d’higiene, que pequem per excés. Aleshores, què explica la pudor d’origen humà en tants llocs? M’atreveixo a proposar una explicació: la culpa és del polièster.

Imaginin-se que agafen una persona qualsevol de bon matí després d'haver passat per tots els rituals higiènics propis del nostre entorn i que, neta i polida, l’emboliquen tota sencera en plàstic i que amb aquest vestit ha de passar tota la jornada. No trigarà a desprendre el desagradable tuf de la pell asfixiada, envasada com un pollastre de supermercat. És una de les imatges més grotesques de la nostra neta modernitat i evidentment no hi ha ningú que es passegi dins d'una bossa de plàstic però és que aquest derivat del petroli present en totes les esferes de la nostra vida quotidiana té ara mateix infinitat de formes, seductores textures, algunes fins i tot agradables al tacte. Sabates de les marques més conegudes, vambes còmodes i flexibles, mitjons i mitges que s’arrapen perfectament a peus i cames, pantalons formals, camises, samarretes, abrics d’hivern o gavardines d’entretemps, fins i tot les delicades peces de roba interior, la més refinada llenceria, la més cara i sofisticada, gairebé tot està fet amb polièster. La indústria que processa el petroli ha evolucionat tant que costa distingir les imitacions de la còpia. En les fotografies difoses per les marques tot sembla exquisit però la realitat és que portem calces de plàstic, sostens de blondes fetes amb un combustible fòssil. Vivim empastifades d’aquest or negre com les aus impregnades de chapapote encara que paguem una morterada per un vestit. I és que aquest teixit que se'ns ha imposat no fa distincions entre moda barata i moda cara. Des de les cadenes de la fast fashion fins als modistes més cotitzats, des del mercadillo setmanal fins a la botiga tradicional de barri, a tot arreu el polièster és hegemònic.

La sort la tenen aquells que han nascut en cases amb una mare (perquè eren les mares, reconeguem-ne el saber) que ensenyava a distingir una roba de l'altra, que només amb el tacte dels dits podia dir què era cotó, fil, llana, sabia distingir la plana del punt, les variacions que existien de cada fibra, quina convenia més per a cada peça tenint en compte el seu ús i les estacions. Sabien quina roba aguantava més d'una rentada mirant-ne els acabats, les puntades, la qualitat de la confecció. Mares que no es deixaven enganyar com nosaltres, que comprem roba barata que de fet és caríssima perquè està pensada amb una obsolescència programada indecent. Elles tocaven, no es deixaven enlluernar pels feeds d’Instagram i les revistes de moda o la publicitat que fan atractiu el plàstic mortífer. Si teniu a prop alguna d’aquestes senyores sàvies dels teixits, aprofiteu-la i que us ensenyi a resistir en l’imperi petrolífer que també cobreix els nostres cossos.