13/01/2023

La impossible unitat de l'independentisme

4 min
"En moviments d’afirmació nacional conviuen, sempre, dues tendències: l'estadista i la visionària".

Als anys 70, sopàvem uns amics amb en Josep Pla. Ja gran, era conegut i respectat. La literatura portada a l’excel·lència. Un noi, d’uns vint anys, es va acostar: “Senyor Pla, vull ser escriptor. Quin consell em pot donar?” I ell li va dir: “Jove: subjecte, verb i predicat... I no es mogui d’aquí”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El maig del 1953 un jove li va preguntar a Winston Churchill, potser el líder polític més important del segle XX, els reptes i les dificultats del lideratge polític. “Estudiï història! Allà hi trobarà tots els secrets de la política d’estat”.

Henry Kissinger és l’historiador més profund, de pensament conservador, del segle XX. Els líders són els que porten les persones on mai han estat i, fins i tot, on mai han imaginat ser. El líder va d’un passat, que forma la memòria, a un futur que inspira la seva evolució. Necessita coratge per triar entre opcions complexes, i caràcter per sostenir-s’hi quan no és evident que els beneficis i els perills siguin els imaginats. El coratge condueix a la virtut en el moment de la decisió, i el caràcter a la fidelitat, a valors i principis per un temps extens.

Kissinger distingeix entre els líders estadistes i els visionaris. Els primers han d’evitar que la societat sigui manipulada. La seva visió té components de cautela i reserva, sempre amb consciència dels límits i de les moltes vegades que les esperances han estat decebudes. La prudència és inherent a la seva relació amb els altres. Fer el que és possible encara que sigui difícil. Arriscar amb prudència, consolidar el que es té.

Els visionaris no jutgen el futur en funció del benefici que pot portar, sinó amb la necessitat que passi. El somni passa per davant del raonament, de l’anàlisi d’avantatges i inconvenients. Fan que passi el que només és possible amb risc. La visió del futur domina el present.

Exemples dels primers: Bismark, Gladstone, Roosevelt... Exemples dels segons: Robespierre, Lenin, Gandhi, Mandela... Els primers, associats a condicions socials i polítiques estables i ordenades; els segons, a temps de trasbalsament i revolució.

En moviments d’afirmació nacional conviuen, sempre, les dues tendències. Collins, estadista, negocia el 1919 amb la Gran Bretanya un estatut d’autonomia per a Irlanda; l’estat no acceptava cap altra cosa. De Valera, visionari, vol directament la independència. Confrontació i guerra civil que fa més morts irlandesos que la repressió britànica en desenes d’anys. La guerra entre germans és la més cruel.

Al País Basc, el PNB, sempre l’estabilitat i l’equilibri; a l'altra banda, Bildu, la lluita armada, el terrorisme d’ETA i després el teòric canvi polític i econòmic radical de la societat basca.

A Catalunya, Prat de la Riba i Macià personifiquen aquestes dues tendències. El primer amb mitjans escassos, a través de la integració de les diputacions provincials, fa obra pública, escoles, biblioteques, promou la cultura, defensa la llengua, inicia la sanitat pública. Res ideològic, res d’afirmació nacional.

Macià fa somiar els catalans, parla de la República Catalana dins d’una inexistent Federació Ibèrica. Ha d’abandonar el somni quan el govern de la república espanyola li explica –excusa o certesa– que seguir per aquest camí pot portar a la involució. La por de la intervenció de l’exèrcit i la destrucció de la República tot just estrenada...

El líder profètic és possible sense contrapart només quan la reacció de l’estat a una voluntat d’independència àmpliament majoritària és tolerant, com Islàndia i Dinamarca o Noruega i Suècia.

Adenauer (CDU), per reconstruir Alemanya després de la derrota absoluta del 1945 i de la ignomínia històrica de l’Holocaust, representa també l’única veu del poble. L’SPD va trair la revolució del 1919, era difícil per a l’esquerra i els obrers creure els qui els havien enganyat feia només 25 anys. Quan planteja un camí plagat de mines a partir de l’oferta de Stalin del 1952 de neutralitat i desarmament a canvi de reunificació, l’oferta té poca credibilitat. Adenauer escull el camí de la humilitat i el temps amb una única condició: la protecció d’Alemanya per part dels EUA i l’OTAN respecte del risc d’agressió nuclear del Pacte de Varsòvia. Aquest va ser sempre el seu dubte: ¿valia la defensa de Berlín una guerra de grans proporcions? L’abandonament teòric de la idea de la reunificació no era una cessió, tard o d’hora arribaria, però la neutralització proposada per l’URSS reduïa el creixement econòmic. Eren presents les conseqüències de la política leninista de Stalin i Khrusxov, s’acabava d’aixecar el Mur a Berlín.

Quan avui els independentistes catalans denuncien la manca d’unitat del moviment, demanen un impossible. Històricament, les dues ànimes, la visionària i la de l’estabilitat, sempre hi seran presents, però l’acció política després del fracàs de la via unilateral requereix resiliència i negociació. Ara Catalunya necessita més un Prat de la Riba que un Macià. Hi haurà temps per a tot. Queixar-se de la dificultat del repte és primari i infantil; només cal, com recorda Churchill, observar la història i treure’n conclusions.

Joaquim Coello és enginyer
stats