Opinió 27/11/2014

Incompatibilitat entre cava i independència

3 min

Els mitjans d’informació s’han fet ressò de l’acte inaugural de la Cámara Oficial de Comercio, Indústria, Servicios y Navegación de España (Cámara de España). No s’ha informat prou bé, al meu entendre, de com aquesta Cámara de España representa el tret de gràcia a les diferents cambres de comerç espanyoles, entre les quals hi ha la gloriosa Cambra de Comerç de Barcelona. Magnífica en altres temps, no pas ara. La mala gestió ha corcat la institució -durant anys la Generalitat de la Transició ha deixat la designació dels seus òrgans de govern en mans dels cacics barcelonins.

La Cámara de España tindrà, només faltaria, la seu a Madrid. Però els encarregats destacats de bastir-la seran catalans -entre ells el senyor Bonet, de Freixenet, i el senyor Valls, de la Cambra de Barcelona-. No és la primera vegada a la història que l’enemic, utilitzant com a excusa la iniciativa de bastir una cosa pretesament més important, o “d’interès general”, contracta personal de l’altre bàndol per tal que aquest, per passiva, desmunti les seves pròpies institucions. Ho deixo aquí per escrit per evitar disquisicions futures: ja poden acomiadar-se de la Cambra de Comerç de Barcelona, i del que ha representat. De la mateixa manera que, un dia, es va buidar la Borsa de Barcelona amb l’excusa de bastir la de Madrid. O les caixes catalanes, que ens hem carregat, també, per nodrir un sistema bancari oligopolístic espanyol que, a partir d’ara, ens mantindrà captius financerament.

El cas és que, com cada any, jo volia parlar del cava. Però abans voldria defensar el senyor Bonet d’aquells que l’acusen d’espanyolista -a la qual cosa té tot el dret, mentre respecti les urnes-. Es tracta d’una acusació que no aporta cap valor, perquè el senyor Bonet, que dirigeix Freixenet, representa l’empresa més important del sector del cava. El fet no és banal, si pretenem comprendre la posició del senyor Bonet. Perquè la denominació d’origen cava, a desgrat que tingui la seu social a Vilafranca del Penedès, és un òrgan regulador adscrit al ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. En cas d’independència de Catalunya, la denominació cava quedaria en territori espanyol -o com es vulgui anomenar el que quedaria d’Espanya sense Catalunya-. Dit d’una altra manera: aquells productors que desitgessin mantenir la denominació d’origen cava haurien de traslladar les seves empreses fora de Catalunya -cosa que, en el cas de cellers, esdevé complicat-. Ara bé, ¿interessa mantenir la DO cava? Aquesta és una altra qüestió.

Amb el cava hem fet com amb el turisme: hem engreixat i deïficat un sector que factura bastant, però paga poc i ven barat. Un sector que, exceptuant comptadíssimes excepcions, ofereix una qualitat mediocre, si no dolenta i enemiga de les digestions enraonades. Voler captar mercat venent barat, en un món globalitzat, porta a allò que ja sabem: la deslocalització. Al món sempre hi haurà algú que, per un producte de no excessiva qualitat, ofereixi millors preus. Però, esclar, la producció de cava no es pot deslocalitzar. I si bé amb el turisme anem tirant -gràcies a la circumstància que més de la meitat del Mediterrani manté situacions de violència i inseguretat-, no és així amb el cava. Mirin el Regne Unit, per exemple. Abans el cava dominava aquell mercat, però els spumanti italians enguany ja li han passat al davant. Ara els italians hi copen el 54% del mercat, mentre que el cava l’ha reduït fins a un 37%. El món, en igualtat de preu i qualitat, prefereix la subtilitat italiana a la barroeria espanyola. I és que la del cava és una història de misèries. És un sector subvencionat del qual s’enriqueixen quatre. El 2013 un quilo de raïm a la regió de la Xampanya es va pagar al pagès a 5,46 euros el quilo. Al Penedès se li va pagar a 0,37 euros, una quantitat que no cobreix ni els costos -ja es veu que si algú s’atreveix a dir que un cava es pot comparar amb un xampany, ja s’ho farà, cadascú l’enfila per on vol!-. Esclar, després hem de subvencionar el pagès amb diners públics; és a dir, els nostres impostos van, indirectament, als grans productors. Vet aquí “l’interès general” amb el qual alguns sempre abillen el seu negoci particular.

La realitat és que el sector del cava s’ha de reemplaçar, amb independència o sense. La denominació “cava”, al món, és sinònim de “vi gasificat barat”. Ja hi ha bastants productors catalans que aspiren a fer les coses ben fetes i han abandonat aquesta denominació d’origen. Un bon govern hauria d’estimular un veritable negoci internacional. De millor distribució econòmica per als diferents actors que hi intervenen. I de més prestigi i categoria.

stats