Pedro Sánchez no ha pagat per avançat. A finals de mes acabarà la presidència espanyola de torn de la Unió Europea i no s’haurà complert el compromís de convertir el català en la 25a llengua oficial de la Unió Europea. Qui vulgui veure el got mig ple es consolarà dient que el govern espanyol ha fet tot el que podia, però no se n’ha sortit. En canvi, qui conegui els mecanismes de la política internacional i la manera com es relacionen els estats, tindrà dubtes raonables sobre si el Regne d’Espanya ha jugat a fons les seves cartes per aconseguir aquest objectiu.
Que el català sigui una llengua oficial de la UE no és ni un tema de legalitat ni un tema econòmic. És política i prou. Seria d’una ingenuïtat incomprensible pensar que el rerefons de l'oficialitat del català depèn d’estudiar uns informes o depèn de rebre explicacions més completes en el marc d’una reunió amb els 27 estats presents. Les objeccions que puguin tenir alguns estats són d’ordre polític, ja sigui perquè considerin que és un precedent que pot interferir en alguna qüestió de la seva realitat interna o ja sigui perquè s’ha prestat a fer el joc partidista en favor dels partits que fan oposició al PSOE.
Espanya és un dels estats grans de la Unió, després d’Alemanya, França i Itàlia. Quan li ha convingut, ha sabut moure’s i transaccionar amb altres estats per aconseguir els seus objectius, negociant amb discreció i fent pactes sota la taula sempre que li ha fet falta. En canvi, per complir el compromís adquirit per convertir el català en una llengua oficial ha fet tot el contrari; ha escenificat amb cartes públiques i declaracions i ha allargassat el debat a la reunió d’octubre, de novembre i de desembre del Consell d’Afers Generals de la UE.
¿El govern espanyol ha fet tot el que podia fer per convèncer els estats sobre l’oficialitat del català durant la presidència de la UE? Veient el resultat, està clar que no ha estat així. Quantes vegades el president espanyol haurà despenjat el telèfon per parlar amb altres primers ministres sobre la conveniència de desencallar la qüestió? Sembla que tot ho ha fiat als bons oficis del ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, que ni tan sols ha assistit a la reunió europea d’aquesta setmana en la qual es debatia sobre l’assumpte.
No està tot perdut, ens diuen. Resulta que la ministra belga d’Exteriors ha donat a entendre que, a partir de gener, quan Bèlgica agafi el relleu d’Espanya a la presidència de torn del Consell de la Unió Europea, es continuarà debatent sobre el tema. Mentrestant, tot i que el català és la tretzena llengua amb més parlants de la UE, la decisió no s’ha pres pels dubtes que tenen alguns estats. Un d’ells és Suècia, que, tot i haver-hi menys parlants de suec que de català, troba que la decisió costa massa diners. Francament, sona una mica cínic.
Em faria una il·lusió immensa equivocar-me i gaudiré empassant-me, lletra per lletra, aquest article, però soc escèptic sobre l’assoliment de l’objectiu promès. Vist com ha anat tot, fa la sensació que els esforços del govern espanyol han anat més encaminats a semblar que volien l’oficialitat del català que no pas a aconseguir-ho. Jo volia, però... I al final, el debat acabarà virant cap a qui ha posat els bastons a les rodes en lloc d’analitzar si de veritat s’ha fet tot el que pot fer un estat des del punt de vista polític, amb tants ressorts i cromos per canviar com té a l’abast.
Aconseguir l’oficialitat del català a la Unió Europea seria una fita històrica per a la nostra llengua. Seria un reconeixement institucional de primer nivell que permetria treure el català de la invisibilitat a què està sotmès en molts àmbits. I això ens fa molta falta, perquè les dades dels usos lingüístics són preocupants, especialment entre les franges més joves, que massa vegades pensen que defensar la nostra llengua no és una causa que valgui la pena.
Per ara, aquest incompliment objectiu del PSOE i de Pedro Sánchez no sembla que hagi generat massa inquietud entre els que li han posat aquesta condició. Que el reconeixement com a llengua oficial acabi passant depèn, només, de la voluntat política dels que ho tenen a l’abast. Veurem si es posa tota la carn a la graella o només ho fan veure. I esperem que la llei d’amnistia que s’ha començat a tramitar aquesta setmana, que el PSOE també va fer seva arrossegant els peus, no acabi també en un bon propòsit quan hagi de passar el filtre del Tribunal Constitucional. Si al final li passen el ribot i queda en paper mullat sempre podran dir: jo volia, però...
