Per un independentisme accidentalista
Hi ha gent que diu: ara hem de lluitar per la independència i després ja parlarem de quin model volem. I altres que diuen: volem una Catalunya social i després ja parlarem de la qüestió nacional. Són plantejaments equivocats. S’assembla molt més a un debat teològic que a un de polític. Recorda l’any 1936, quan es discutia si calia fer la revolució primer i després la guerra o primer la guerra i després la revolució. Va ser una controvèrsia equivocada.
Un dels grans encerts del catalanisme dels últims anys ha sigut plantejar un programa polític catalanista laic, lluny de l’essencialisme catòlic del pujolisme d’arrel galiniana (de Raimon Galí). Però crec que l’error de l’independentisme rau en el fet que no ha copiat algunes coses del model escocès. El gran encert de l’SNP liderat per Alex Salmond és que quan va proposar la creació d’un estat escocès independent ho va fer amb el model de societat que històricament havia abanderat el laborisme: un estat del benestar potent.
Hi ha una majoria molt àmplia que vol iniciar un procés constituent per a una República Catalana. I com que hi ha moltes tradicions i moltes sensibilitats, cal veure com fer-les confluir. En aquest sentit, una idea seria explorar les possibilitats d’un independentisme accidentalista republicà i d’esquerres. La gent de BComú, CSQP i ECP (sembla Monty Python) són republicans, d’esquerres i volen un procés constituent a Catalunya i, per tant, una Constitució catalana. L’esquerra que no es reclama de la tradició independentista ha de recuperar el fil de l’antifranquisme i optar sense complexos per la ruptura democràtica, i iniciar un procés constituent bilateral, que imposi obligacions recíproques, i que condueixi a una República Catalana.
Si aquests sectors, comuns i també socialistes, no ho fan, quan comenci a haver-hi polítics al vaixell Uruguay, què faran? ¿Es quedaran mirant-s’ho des de la barrera? Corren el risc d’acabar com Alexandre-Auguste Ledru-Rollin, el revolucionari del 1848 a París que deia: “He de seguir-los, perquè sóc el seu líder”. O pitjor, poden acabar sent uns republicans que defensin la monarquia de Felip VI.
D’altra banda, hi ha força sectors independentistes que tenen vocació de fracàs, que en comptes de buscar maneres de sumar esforços, vots i diputats tenen voluntat de quedar-se sols. No volen tenir empatia i posar-se al lloc de les altres trajectòries i procedències. I buscar una majoria de 80 o 90 diputats és possible.
Caldrà tenir molt clar que, en els moments clau d’Espanya, Catalunya ha anat sempre un pas per davant. Com ara. Per dir-ho més clarament, el pacte i la reforma semblen impossibles -de fet, és el que va intentar Pasqual Maragall, i el que intenten ara amb molta més força a Madrid els d’En Comú Podem plantejant una pregunta per al referèndum que podria arribar a tenir un suport de fins a 90 diputats, una fita mai assolida fins ara a Espanya. Però crec que, tot i que aquests intents són necessaris i benintencionats, no vivim en un país civilitzat com la Gran Bretanya. Allà tenen una llarga tradició democràtica i els conflictes els resolen votant i pactant. Aquí, malauradament, les coses s’han de fer de manera diferent; aquí al final algú ha d’obrir les portes d’un balcó i dirigir-se al poble. I això sempre ho ha fet l’esquerra.
A Catalunya hem viscut un cicle de mobilitzacions impressionants simbolitzades pel 10 de juliol del 2010 i el 15 de març del 2011. Aquest desafiament popular té com a principal objectiu recuperar les sobiranies segrestades. Cal aconseguir que el nou país es construeixi sobre les bases filosòfiques de l’ètica civil republicana. Les esquerres són davant d’una gran oportunitat. Pi i Margall a inicis del segle XX plantejava una aliança entre federals i catalanistes. En termes actuals podríem dir una aliança entre la CUP, CSQP i ERC. I, potser, un PSC que recuperi les arrels del POUM, i amb una CDC que canviï de nom, de logo, de seu, de dirigents i de programa, com reclamen els seus militants.
Cal una gran aliança que busqui que l’hegemonia del nou país independent sigui d’esquerres. I aquest nou projecte ha de proposar un pacte: d’una banda, cal un estat nou amb un model social laborista; i de l’altra, s’ha d’assumir un republicanisme accidentalista, acceptant que la ruptura ha de començar a Catalunya i que el procés forma part d’una revolució democràtica republicana.
