'La infamia': una altra història que fa esgarrifar

Filmin ha estrenat Three girls (traduïda a la plataforma com La infamia). És d’aquelles històries basades en fets reals que quan les descobreixes i t’assabentes dels detalls provoquen una indignació terrible. La sèrie recupera un greu escàndol d’abusos sexuals a nenes d’entre tretze i quinze anys de Rochdale, un poble del cinturó urbà de Manchester. Els responsables de la xarxa de tràfic sexual van operar sense cap dificultat entre els anys 2008 i 2012 tot i les denúncies del departament municipal de salut sexual. Tant la policia com els serveis socials van descartar investigar-ho perquè consideraven que era una opció personal d’aquelles nenes com a conseqüència de la situació de marginalitat social de les seves famílies. Com que els culpables d’aquell delicte eren homes britànics d’origen pakistanès temien que desplegar un operatiu policial fos considerat racista.

El que fa molt bé la sèrie és explicar els matisos i els detalls més subtils que s’amaguen en casos com aquest. Tant la guionista com la directora (Nicole Taylor i Philippa Lowthorpe) han sabut perfilar una perspectiva de gènere en aquesta trama que és fonamental. La BBC va gosar portar la història a la televisió només cinc anys després del primer judici. Va emetre els tres capítols en tres nits consecutives. Va ser una de les grans estrenes televisives d’aquell 2017 i va batre rècord de visionats a la web de la cadena i va despertar un gran interès entre el públic jove.

La infamia posa el focus en tres de les víctimes. Però tal com s’explica van ser centenars de nenes les afectades. La Holly, l’Amber i la Ruby van ser claus en la investigació i el judici però van haver de patir humiliacions i acusacions molt greus per part de les autoritats fins que no es van prendre seriosament el seu cas.

L’impacte que provoca La infamia és el seu realisme. La sèrie et transporta amb tanta cruesa a aquell context social que gairebé sembla que estiguis veient un documental. Les interpretacions són esplèndides. I és admirable la manera com aconsegueixen explicar amb mirades, reaccions i silencis com es teixeix una xarxa d’abusos sexuals a menors provocant la confusió i la manipulació de les seves víctimes fins al punt que ni elles mateixes són conscients de la situació que pateixen. El guió és escrupolós a l’hora d’abordar el vessant racial d’aquest cas, però sap equilibrar el relat perquè no sigui estigmatitzador per a la comunitat pakistanesa. Posa èmfasi en assenyalar les autoritats per les negligències comeses, en l’origen d’aquest drama i en com encara avui dia se n’arrosseguen les seqüeles. També destaca com el sistema va maltractar i arraconar les dones que van aconseguir fer visible aquest drama. La sèrie acaba amb els típics rètols que t’expliquen què va passar després amb alguns dels personatges. La infamia esborrona perquè ens recorda el munt d’atrocitats i injustícies que la llei i la policia han tolerat per ignorància, classisme i masclisme.