28/06/2022

Infern a les aules (i arreu)

4 min
El sol sobre el pati d'un institut de Barcelona.

Les darreres setmanes de curs els alumnes dels instituts han anat a classe proveïts d’esprais d’aigua, per anar-se remullant, i de vanos més o menys improvisats. Tot i així, n’hi ha hagut que han patit cops de calor. Molts professors s’han vist obligats a no fer classe: han optat pels continguts audiovisuals o s’han empescat altres alternatives que no requerissin gaire concentració. I és que cal tenir en compte, per a aquest proper curs i el futur, que per sobre dels 27 graus les nostres habilitats cognitives i d’aprenentatge minven substancialment. Tant és així que un estudi de la revista Nature conclou que les diferències climàtiques entre països o regions poden comportar diferències entre resultats acadèmics generals. 

A Can Twitter s’ha denunciat la situació i s’han sentit moltes veus demanant aire condicionat a les aules. El debat ha estat tan encès que fins i tot The Guardian ho ha recollit en un article sobre l’escalfament global. Aquest final de curs s’ha fet evident que molts centres educatius són espais especialment vulnerables en situacions de calor extrema. El fet que la majoria siguin recintes amb molt de formigó –que, com l’asfalt, reté i fa rebotar l’escalfor– provoca una versió en miniatura de l’efecte illa de calor de les ciutats. Els aparells d’aire condicionat, però, són una part important del problema i potser no haurien de ser la primera solució. Irònicament, acaben agreujant l’escalfament climàtic i, per tant, les onades de calor. 

Segons dades de Berkeley Earth, el planeta ja s’ha escalfat 1,3 ℃, 1,8 en la nostra regió mediterrània. L’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change) adverteix que cal limitar l’escalfament global a 1,5 graus per evitar conseqüències catastròfiques, però ni tan sols anem bé per limitar-lo a 2 (el segon límit que marquen). El nostre desinterès per decréixer ens obliga a confiar només en la tecnologia com a solució improbable. Fins i tot si no superem el –pràcticament utòpic– llindar d’1,5, caldrà fer servir milers de màquines per xuclar CO₂ de l’aire o estratègies que ajudin a contenir la desintegració de les glaceres i la capa de gel de l'Antàrtida. Totes dues accions són d’una envergadura gegantina i posaran a prova la capacitat de l’espècie humana per intentar revertir els seus despropòsits. Sembla inconcebible que, davant d’aquesta perspectiva, no ens plantegem començar per solucions més lògiques i senzilles: no hauria estat més fàcil –i menys risible– reduir dràsticament les emissions de CO₂ que haver-lo de xuclar de l’aire per emmagatzemar-lo sota terra? 

L’ús de l’aire condicionat forma part del malson climàtic i caldria trobar-hi alternatives sempre que sigui possible. D’una banda, hi ha les emissions de diòxid de carboni producte de l’elevat consum energètic dels aires condicionats, un consum que afegeix molta pressió a la xarxa elèctrica. De l’altra, els líquids refrigerants HFC poden emetre gasos hivernacle milers de vegades més nocius que el CO₂ i són un residu altament contaminant. Mentre no s’acaba de desenvolupar algun sistema de climatització sostenible, hem de repensar com ens adaptem a una nova –i canviant– situació climàtica. El formigó també és un gran contribuïdor a l’escalfament global, tant pel seu procés de producció com pel fet que pot incrementar fins a 15 ℃ la temperatura superficial (heu provat de caminar descalços per un espai formigonat?). Ens cal reduir, doncs, la quantitat de formigó en els recintes educatius i augmentar la presència de zones amb terra i vegetació.

Als centres educatius on hi ha més zones amb terra, però, el personal de neteja en pateix les conseqüències, sobretot quan plou. Els nostres estàndards de neteja no toleren uns espais “bruts” de terra i se’ls multiplica la feina. I aquí és on cal repensar les coses: ens ha semblat que aïllar de la natura els espais que habitem és l’opció més neta, còmoda i lògica, però ho és? Ens convé un exterior que converteixi els centres educatius (i altres edificis) en un forn quan hi ha la certesa física i matemàtica que el clima serà cada cop més extrem ? Podem trobar un equilibri en la convivència dels espais que hem creat artificialment i els naturals? Potser cal replantejar-se les prioritats. Negligir qüestions bàsiques per a la supervivència planetària només per respectar algunes convencions culturals –que ben analitzades potser no són tan importants– sembla profundament irracional. 

Si no volem que les escenes d’enguany es repeteixin caldrà invertir diners i crear protocols per treure el màxim rendiment de la climatització passiva: afegir materials reflectants als sostres perquè retornin l’escalfor, proveir d’ombra finestres i el màxim d’espais, fer servir la ventilació creuada i la nocturna –natural o mecànica–, reduir el nombre de persones per aula i fer servir espais alternatius, etc. La tecnologia ens pot ajudar a adaptar-nos a les noves condicions climàtiques, però –inevitablement– reduir i repensar seran verbs imprescindibles en aquesta dècada.

Elvira Prado-Fabregat és artista, filòloga i investigadora en 'performance studies'