Els insults com a pretext per eliminar la dissidència
Em sembla raonable exigir als presentadors dels programes de TV3 que no comprometin la imatge del mitjà públic quan s’expressen a les xarxes amb el seu perfil personal. Em sembla raonable, també, que això inclogui també professionals que no són plantilla de TV3 però que, per la seva presència destacada, són percebuts per l’audiència com a part d’aquell canal. I, al mateix temps, trobo que l’aplicació d’aquestes coses tan raonables pot derivar massa fàcilment en censura i en un control ideològic intolerable, de ferum feixista.
Les xarxes socials han portat una mena de sistema de justícia propi, més basat en la forca i la torxa que en la contextualització i la proporcionalitat. En un debat públic, l’insult et desqualifica automàticament: perdre el respecte a l’altre significa admetre que o bé els arguments ja no et donen per a més o bé que l’objectiu no era defensar una idea sinó l’arrossegament públic del contrari. Ara bé, l’ostracisme professional, com es pretén, és un càstig massa sever per anar-lo aplicant per una escalfada de boca, o de teclat, puntual.
TV3 ha de vetllar perquè el debat públic sigui serè i perquè les cares que s’associen a la cadena tinguin autoritat. Però això no vol dir castrar els discursos individuals, perquè una televisió s’alimenta de talents. I de personatges que potser són excessius, però que resulten atractius precisament perquè han decidit saltar-se algunes de les contencions socials que la resta de mortals acatem, més o menys voluntàriament.
Això no vol dir permís per insultar: les pèrdues de respecte han de rebre una resposta tan inequívoca com proporcional. Però a mi, més que l’estirabot ocasional d’algú que un dia es passa de frenada i després estem tres mesos rebolcant-nos en la polèmica, m’amoïna molt més la pretensió d’emmudir el debat. Vist el clima repressiu que algunes forces polítiques volen imposar, darrere dels insults hi aniran els sarcasmes, i després les simples ironies, fins que, al final, qualsevol opinió mínimament pròpia podrà ser susceptible de ser assenyalada i perseguida.
A l’episodi Hated in the nation, de Black mirror, una mena d’abelles dron permetien que tothom pogués assenyalar algú a qui odiés i demanar que el matessin. Al final, però, eren els que havien sol·licitat l’assassinat d’algú els que rebien la visita de l’abella assassina. Era la manera que tenia Charlie Brooker, el mordaç creador de la sèrie, d’explicar com els linxaments acaben tornant-se contra la pròpia societat. TV3 ha dit que s’obrirà a estudiar que col·laboradors externs hagin de complir també el llibre d’estil, la qual cosa afecta les seves intervencions a les xarxes. Caldrà acotar molt bé quines conductes es prohibeixen si no es vol convertir el control als mitjans públics en un pim-pam-pum de professionals per motius que no són de forma, sinó de fons.
Els insults no poden ser el pretext per eliminar el dissident polític: només cal veure com el partit que més posa el crit al cel per quatre tuits és, justament, el que acudeix al Parlament amb actitud més superba i trinxeraire, el que burxa i burxa per fracturar la societat catalana.
