Els insults
Un s’acostuma a tot. També a ser insultat a les xarxes. M’agradaria acostumar-me a dubtar gràcies a les xarxes, però això no passa gaire: entre pensar i perbocar, la majoria tira (tirem) pel dret, és a dir, vomitem apressadament l’última ocurrència. No ens ho pensem dues vegades. I sovint ens equivoquem. Sort que l’humor també és un recurs recurrent. Anem, però, d’un extrem a l’altre: de la ràbia a la riallada procaç. En tot cas, entre una cosa i l’altra, ens hem habituat a dedicar força temps a aquest diguem-ne apressat diàleg virtual. Si el diàleg fos a l’antiga, presencial i físic, amb persones de carn i ossos, cara a cara, ¿ens insultaríem tant? ¿Gastaríem tanta mala llet o tant de riure histèric? ¿Seríem tan impulsius, tan poc reflexius? La comunicació ha guanyat emotivitat i geni i ha perdut cordialitat i empatia. Quan mires algú als ulls, les coses les dius d’una altra manera, tens la possibilitat de somriure, de picar l’ullet, de gesticular. S’imposa una certa urbanitat interioritzada, apresa i alhora atàvica. I tots aquests recursos d’expressivitat entre genètica i cultural aporten un munt de subtext al missatge, l’humanitzen.
Ja ho va dir McLuhan: el mitjà és el missatge. El cos és el missatge. Quan tenim l’interlocutor al davant, el que diem va acompanyat del to i les cares que fem. Abans de McLuhan ho dèiem així: el rostre és el mirall de l’ànima. Les emoticones i els mems no són el mateix. Són com pròtesis expressives. És com comparar el menjar precuinat amb els guisats de l’àvia. El gust és un altre. La comunicació virtual alimenta la nostra necessitat humaníssima de relacionar-nos. Ara bé, ens forneix un plaer sincopat i ultraràpid que no es pot comparar amb, per exemple, una llarga sobretaula amb amics: en una tertúlia així també se’n poden dir de molt grosses, però els matisos creuats floten en l’aire i al final sempre hi ha el recurs a una bona abraçada de comiat. En aquest context, la llibertat pot ser superior perquè està emmarcada per una antiga civilitat. A la llibertat de les xarxes li manca la presència real de l’altre, d’un interlocutor que hi és però és mig invisible, anònim, distant.
Tot això no impedeix que la virtualitat hagi vingut per quedar-se, esclar, tot i que no eliminarà la vella màgia presencial. Conviuran, igual com conviuen les pantalles i el teatre, la música en viu i l’enregistrada. Anem afegint capes de comunicació. Hi ha, en tot cas, un element de les xarxes que ens desconcerta: l’escriptura, que hi té un pes important, no és aquella vella companya formal i acurada amb la qual ens havíem educat, que servia per enviar cartes als amics llunyans, per fer poemes d’amor o per fixar pensaments. Ara ha nascut el que podríem definir com una oralitat escrita (mal escrita), un nou registre que altera les velles regles, i no em refereixo només a les ortogràfiques o gramaticals: és per aquí per on entren els insults com una riuada imparable, com una espontaneïtat mal entesa. La falta de domini de la llengua escrita, la limitació d’espai, la immediatesa i la necessitat de fer-se notar en el context d’un supermercat d’egos i pseudoamistats han portat a convertir aquesta àgora pública digital en una mena de ring de boxa global, amb el públic embogit cridant barbaritats i uns quants protagonistes repartint cops de puny. De manera que de tant en tant et toca rebre.
No és que reivindiqui tornar a la ploma i el paper. Jo ja no sabria escriure sense ordinador ni viure sense mòbil. Ni que renegui de les xarxes. Només dic que aquesta nova escriptura oral corre el perill de degradar l’escriptura mateixa i corrompre un cert ideal de llibertat i civilitat. De fet, posa en perill les mateixes xarxes socials on ha nascut, de les quals una part minoritària però creixent de gent ja fuig perquè el soroll i la barbàrie no conviden a la bona vida ni a la vida bona.
