Una intel·ligència artificial superior a nosaltres
Poques idees semblaven tan acabades com “la novetat”. Però vet-ho aquí que amb els darrers avenços en intel·ligència artificial o amb l’economia de la innovació, que entre el Mobile i les eleccions municipals s’ha convertit en la paraula màgica per al futur de Barcelona, estem tornant a sentir com es reivindica la facultat per produir coses noves, i com tothom diu que l’originalitat és allò que sempre separarà els humans de les màquines. Els textos del ChatGPT 3 són impressionants, ho sabem, però com que només recombinen el que ja s’ha escrit, mai podran aconseguir el je ne sais quoi del genuïnament nou. Crear del no res continuarà sent el negociat dels déus i dels artistes.
Abans que res, m’agradaria fer una breu història cultural de la relació de la humanitat amb la novetat en tres períodes. En l’antiguitat, el passat es considera la font de valor suprem, el paradís perdut on voldríem tornar, i les nostres obres van encaminades a imitar la tradició per intentar frenar l’entropia. El gran canvi arriba amb la modernitat, que passa a situar la utopia en el futur, raó per la qual cal produir com més novetats i més canvis millor, per tal d’arribar-hi de pressa. Finalment, la postmodernitat liquida les utopies i decreta la impossibilitat del nou: tot és citació i recombinació de referents ja existents i no hi ha ni edat d’or ni redempció, només anar fent.
Convé aturar-nos en la relació postmoderna amb la novetat, perquè la postmodernitat és on ens hem dit que vivíem durant les últimes dècades. L’essència de la crítica consisteix a desmuntar la pretensió romàntica segons la qual crear és rebre una inspiració fora d’aquest món, vingui de la Natura, de Déu o del Talent, i demostrar que tota innovació és una acció estrictament estratègica i intracultural. Ni Picasso ni Joyce feien el que feien perquè tinguessin línia directa amb el futur, sinó perquè eren estudiosos especialment atents del passat i tenien bona oïda per al present. Innovar vol dir conèixer amb molta finesa allò que s’ha fet i s’està fent per tal de no repetir-ho.
L’argument sembla persuasiu i, al mateix temps, no aconsegueix eliminar la fascinació per la novetat. Si pensem en les obres que posem d’exemple per parlar de la postmodernitat, de les pel·lícules de Quentin Tarantino a les novel·les de Vicenç Pagès Jordà, el fet que estiguin plenes de picades d’ull explícites a la tradició va ser viscut com una cosa innovadora que justament explica els aplaudiments que van aconseguir en el seu moment. De fet, segur que si analitzem els referents dels quals beuen trobarem que en el seu dia tampoc van ser creacions del no res. La desconstrucció de la mística del nou no acaba amb els poders del nou.
La gràcia del ChatGPT 3 és que fa especialment obvi que innovar depèn de tenir una bona memòria. Com ens han explicat tots els reportatges, el generador de text funciona perquè emmagatzema bilions de textos bolcats a l’arxiu cultural que és internet, entre els quals detecta patrons i els aplica. És en això dels patrons on dipositem l’esperança que la màquina mai serà tan original com nosaltres: encara que cada combinació de paraules que fa la intel·ligència artificial pugui ser nova en un sentit estricte, mai podrà aprofitar la riquesa del món extratextual que els humans fem servir per innovar de debò.
Però que encara no s’hagi fet no vol dir que sigui impossible. Com demostra Darwin, qualsevol grau de complexitat es pot explicar en termes de processos més simples que van evolucionant sense necessitat de màgia. Segons ho veig jo, la intel·ligència artificial ha aconseguit reproduir molt bé certs aspectes de la part més cerebral de l’escriptura, però falta molt camí per reproduir els aspectes més corporals que, encara que se’n parli menys, són fonamentals per entendre la creativitat, com ara la capacitat per extreure dades del món a través dels sentits, o els biaixos emocionals de l’avorriment i la mandra. Ara bé, si el funcionament dels sentits i les emocions no té res de màgic i es poden acabar imitant com el ChatGPT 3 ha fet amb la gramàtica, és imaginable un robot que ho incorpori tot i sigui indistingible d’un ésser humà.
És en aquesta indistingibilitat on voldria acabar. Ja veurem si podrem fer una intel·ligència artificial perfecta, i quan. Però el que veritablement ens fa por és una IA superior, com el que ha passat amb els escacs o amb el go, on, precisament, els ordinadors guanyen perquè fan jugades que mai havia imaginat cap gran mestre. La diferència entre els jocs de taula i la conversa cultural, però, és que la segona no s’acaba mai i els guanyadors d’avui són els perdedors de demà. Si una intel·ligència artificial descobrís una manera de pensar tan radicalment nova que no la poguéssim entendre, aleshores deixaria de ser nova per passar a ser-nos aliena. Vist així, la garantia que la novetat continuarà depenent del que fem i diguem les persones no surt del fet que tinguem poders intel·lectuals infinits, sinó de la nostra finitud, que és la font de tot el que ens fascina, i que es pot igualar, però no superar. Dit en altres paraules, si aquest text us sembla original és perquè sou tan limitats com jo.
