21/01/2023

Jacinda Ardern o la síndrome de la impostora quan ets primera ministra

3 min
Jacinda Ardern moments després d'anunciar la seva dimissió com a primera ministra neozelandesa, el 19 de gener.

Dijous ens vam despertar amb la notícia que la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, anunciava la seva pròxima dimissió i el seu desig de no presentar-se a les pròximes eleccions generals del país austral el 14 d'octubre. La notícia, impensable fins al moment entre aquells que no segueixen la política neozelandesa de prop, ha recorregut el món i ha posat sobre la taula un intens debat sobre les possibles raons de la renúncia d'Ardern. Admirada a l'estranger per la seva empatia i lideratge durant la gestió de la crisi del covid, ha estat víctima d'un constant assetjament durant els quasi 6 anys que ha estat primera ministra.

Durant la roda de premsa en què va anunciar la seva dimissió, Ardern va dir "Ja no em queda energia". L'endemà va confessar que, després de l'anunci, havia pogut dormir bé per primera vegada en molt de temps i que no participaria en els debats de l'elecció del candidat del Partit Laborista que l'haurà de substituir a la tardor. Ardern s'havia alliberat com ella mateixa va dir i no té cap intenció de controlar la seva successió.

El feminisme no qüestiona les raons per les quals les dones prenen les decisions que prenen. Sí que qüestiona, però, el sistema que les obliga a prendre-les. Ardern ha de ser lliure de triar quan i com vol posar fi a la seva carrera política, però no podem obviar que les raons que hi ha al darrere són el resultat d'un conjunt de mecanismes sistèmics que qüestionen, ataquen, ridiculitzen i menystenen les dones, també les que ocupen els principals llocs de responsabilitat.

Els atacs a Ardern no són una teoria conspiranoica i són fàcils de demostrar. El juny del 2022, la policia de Nova Zelanda va informar que les amenaces contra la primera ministra gairebé s'havien triplicat en tres anys, amb 18 amenaces el 2019, 32 el 2020 i 50 l'any 2021. A aquestes amenaces s'hi sumava un assetjament en línia constant i denigrant. Un mal, aquest, que, per cert, pateixen la gran majoria de dones que estan en la política.

Acompanyant les amenaces hi ha hagut un persistent qüestionament de la seva capacitat per dur la tasca de primera ministra. Massa jove, massa ambiciosa, massa simpàtica, massa dèbil, massa somrient... Ardern, com la gran majoria de dones que estan a l'esfera pública, ha patit un escrutini continuat que no pateixen els homes en les mateixes posicions. Tot s'hi valia. La permanent posada en dubte va portar la primera ministra a declarar el 2020, poc després de guanyar per majoria absoluta en les eleccions generals, que també ella patia la síndrome de l'impostor(a). Aquesta síndrome, que afecta de manera desproporcionada les persones d'alt rendiment, que tenen dificultats per acceptar els seus èxits, fa que dubtin de les seves habilitats i sentin que són un frau. Els que el pateixen es pregunten si mereixen allò que han aconseguit i els elogis que reben per haver-ho fet. Mentre el món s'emmirallava en una gestió pública sense precedents que posava Nova Zelanda en el mapa, Ardern reconeixia que a vegades dubtava de les seves decisions. Aquest pot ser un exemple del món masclista i misogin on intenten sobreviure les dones que estan en cercles de poder.

Malauradament, el cas d'Ardern no ha estat l'únic. L'any passat la que havia estat primera ministra de Bèlgica i després ministra d'Exteriors Sophie Wilmès va dimitir per poder dedicar-se a cuidar del seu marit malalt. La pressió extra que pateixen les dones fa que si no poden donar el 150% creuen que no mereixen ser on són. Intento pensar en un cas on un home de la política s'hagi retirat dient "No puc amb tot" i no trobo exemples. Exemples dels qui s'haurien d'haver retirat fa temps i demostren una excessiva autoconfiança segur que en sortirien.

La política, com qualsevol altra esfera, no pot prescindir del més del 50% del seu talent si vol ser justa i representativa. Posar fi a l'assetjament per raó de gènere en la política, com arreu, és un element indispensable per garantir societats plenament democràtiques.

Saray Espejo Benito és directora d’Afers Europeus a Instrategies - Laboratori d’idees
stats